Jocs per a adolescents

Es refereixen, però, als mateixos jocs tan populars entre els joves i els nens, amb instruments com les “playstation”, que tots volien com a regals de Nadal l’any passat, o els jocs que compren en vídeos, els que fan servir en les seves computadores, o, fins i tot, en màquines que lloguen en els llocs de vacances.

Alguns veuen en aquests videojocs una manera d’alliberar els pares, que poden tenir els fills entretinguts i sense fer soroll, en lloc de dedicar temps a parlar amb ells: una prova d’egoisme que acabarà provocant traumes en la personalitat dels seus fills. D’altres, en canvi, veuen uns estímuls intel•lectuals i psicològics que van des de la curació de l’autisme a la possibilitat de desenvolupar talents matemàtics, de disseny i d’interacció entre grups, persones o interessos.

Els defensors accepten la teoria d’Steven Johnson, en el llibre Tot el que és dolent és també bo per a tu, on diu que “la cultura popular d’avui ens fa més intel•ligents”.

Explica que, amb la gran quantitat d’“ofertes” per jugar, els adolescents d’avui desenvolupen una “atenció parcial contínua”: per poder atendre, al mateix temps, una allau caòtica d’informacions inconnexes, els nois aprenen a seleccionar de les dades que reben els punts importants, per dedicar-se al que arribi després. És, segons l’experta en multimèdia, Linda Stone, “posar atenció, però només en part”, per tenir mes abast.

No cal dir que la conseqüència inevitable, com reconeixen tant Stone com Johnson, és la tendència a una anàlisi superficial de la situació. Si aquesta és una crítica freqüent a l’efecte que els videojocs tenen en l’actitud dels adolescents, una altra encara més habitual és el contingut de vegades violent o sexual d’alguns jocs.

L’atracció dels jocs, però, no està en el contingut, sinó en el funcionament del cervell. Segons Johnson, el mecanisme d’aquests jocs estimula les hormones que donen “satisfacció cerebral”, i per això el que importa és més la “forma” dels jocs que el contingut. I cal determinar més aviat el format de qualsevol tipus de vídeo.

O, fins i tot, de programes de televisió com els famosos Sopranos, criticats arreu dels Estats Units, però que aconsegueixen que el públic pugui seguir el fil de molts més personatges, cosa que augmenta la capacitat d’atenció dels espectadors.

Mentrestant, Internet està ple d’ofertes de jocs per curar l’autisme o ajudar els estudiants amb problemes, al mateix temps que associacions de mares contra els videojocs violents presenten denúncies. I molts legisladors consideren propostes per prohibir els jocs de contingut violent o sexual.

Un debat sense solució previsible: molts avis troben que els jocs fan que els seus néts es desenvolupin més aviat que els seus fills. D’altres, però, diuen que també han provocat precocitat en la delinqüència i apunten a massacres escolars com la de Columbine, fa vuit anys, i als trenta-dos morts de fa pocs dies a la Universitat Tècnica de Virgínia.