Sobre la Llei de dependència

En efecte, hi ha moltes coses bones a la Llei. La primera és reconèixer una realitat, la vulnerabilitat de moltes persones, que quedava desprotegida: la nostra assistència sanitària les desatenia per no disposar de mitjans i, en cercle viciós, a l’hora de fer el pressupost tampoc no en destinava. També és bo que el treball social d’aquest país es trobi més recolzat amb serveis per oferir-hi i personal amb què disposar. Així com serà bo per a totes les persones que podran beneficiar-se de l’entrada al món laboral sociosanitari que la Llei comportarà. També és bo que es reconegui el cuidador, que sovint deixa una feina per cuidar un familiar, la seva condició de treballador, que pugui cotitzar a la Seguretat Social i que rebi una contraprestació econòmica. Els canvis socials generen canvis en la comprensió dels conceptes salut i assistència, i requereix una aproximació més integral, transdisciplinar i plural. En conseqüència, també és molt positiu que la Llei promogui una xarxa d’interdependències entre administracions, empreses, associacions de voluntariat social i la mateixa persona depenent. En aquest darrer cas, mitjançant el copagament i l’elaboració d’un pla individualitzat d’atenció. La creació d’aquesta xarxa implica superar l’autosuficiència ineficient de tots reconeixent que l’èxit rau en la cooperació entre tots els sectors i les persones involucrades.

Ara bé, també calen algunes reflexions perquè la Llei no aixequi expectatives exagerades i acabi defraudant tothom. Aquestes reflexions volen, precisament, ajustar –perquè parlem de drets humans fonamentals, parlem de justícia– aquestes expectatives, i mirar d’introduir les mesures pertinents en les aplicacions i concrecions de la Llei.

Així, no es pot ser indiferent al malestar de l’estat del benestar, perquè no ens podem permetre el luxe d’involucionar i, sense més, eliminar el dret fonamental a l’assistència sanitària; és a dir, que no es pot, sense més, introduir una nova cobertura sense considerar si no estem carregant encara més el sistema sense descarregar-lo d’alguns llastos. Caldria considerar, malgrat la impopularitat en clau electoral, si en afegir un servei necessari no hauríem de treure d’altres que, segons la medicina basada en l’evidència, són ineficients, antiquats o viciats per abusos d’usuaris, administracions i/o professionals. També cal pensar que les professions del cuidar tenen una forta càrrega de dedicació, de vocació, i que, per això, han de ser ben remunerades, per promoure nivells d’excel•lència. Per altra banda, si bé l’Administració central accepta la seva impotència en l’abordatge solitari de la dependència i demana la implicació de les altres administracions, el sector privat, les ONG i els ciutadans, no pot després reduir la participació d’aquests a mers comitès consultius per seguir portant la veu cantant.

I, per acabar, necessitarem de pedagogia i de prevenció. En aquest sentit, caldrà repensar el copagament, perquè grava a la classe mitjana en tenir en compte la renda i el patrimoni penalitzant així l’estalvi: no caldria considerar també si la despesa i el consum de tots són responsables? No és just que el qui ha estalviat portant una vida austera hagi de pagar la seva dependència, i no ho faci aquell que ha dilapidat una fortuna. Que una cosa és la caritat i la misericòrdia que, senzillament, es constata que es necessiten i, una altra, la justícia. Aquestes qüestions no són fàcils, però no mirar d’analitzar-les i de plantejar-les tampoc ens honra. Hi ha molt en joc.