Balanç de l’era Blair

En tot cas, al cap de deu anys de la seva esclatant victòria electoral, pot presumir d’una ininterrompuda prosperitat econòmica, una positiva creació de llocs de treball, una reducció del deute públic i un fort increment de les plantilles d’infermeres (85.000) i mestres (36.000). Si volem seguir amb xifres, el Govern laborista també pot vantar-se dels 42 milions de persones que l’any passat van entrar gratis als museus i galeries d’art. Però, malgrat tot, la figura de Blair té, al final del seu trajecte, una valoració molt baixa. Fins al punt que alguns comentaristes sembla que es creguin que ha arruïnat el país i que ha ensorrat el Servei Nacional de la Salut, aquell famós NHS que va crear el líder del sindicat dels miners del País de Gal•les, Aneurin Bevan, quan va ser ministre. Les dues grans columnes de la socialdemocràcia britànica han estat la Seguretat Social, obra de Lord Beveridge, i el Servei de la Salut, que ara es critica just quan s’ha doblat l’assignació pressupostària dedicada a aquesta finalitat.

Curiosament les queixes sobre educació coincideixen amb els millors resultats escolars que mai s’han obtingut i les protestes dels metges es materialitzen quan cobren més diners per menys hores de feina i, precisament, després d’haver doblat en deu anys i en termes reals la despesa sanitària a fi de compensar molts anys d’insuficiència inversora mentre els altres països avançats es dedicaven a frenar l’augment de costos. Així doncs, ara resulta que la veritat, els fets, les dades i la realitat ja no serveixen de res, perquè s’imposa la incontenible pressió d’una opinió pública condicionada probablement per la guerra d’Iraq. Per a un home que va arribar al poder enmig d’una gran exaltació, i amb l’esperança d’aconseguir el respecte de la posteritat, ha de ser difícil d’acceptar una sortida amb tant desencís i tanta decepció. Una part del seu llegat resistirà les crítiques més àcides, perquè és irrefutable. Per exemple, l’economia ha funcionat molt bé, encara que sigui principalment un mèrit de Gordon Brown i la conseqüència, segons alguns experts, de l’encertada decisió de no ingressar a la unió monetària europea. A més, des del primer dia no es va aplicar la política keynesiana prevista i basada en l’enfortiment dels sindicats i una pujada de l’impost sobre la renda de caràcter redistributiu, sinó que el nou projecte del New Labour es va inspirar més aviat en el model Margaret Thatcher.
Tanmateix, la bona marxa del país ha quedat eclipsada per la reacció d’un electorat que va votar Blair, però no a favor de la guerra d’Iraq i menys encara dels calamitosos efectes que ha tingut. Segons Geoffrey Wheatcroft, comentarista del Financial Times, Neville Chamberlain va ser un gran ministre d’economia, del 1931 al 1937, que va recuperar i rescatar l’economia britànica després de la Gran Depressió. Però ningú no el recorda per això, sinó per haver practicat la política d’apaivagament enfront del nazisme tot tractant d’evitar una guerra ineludible i sense escapatòria. En canvi, Blair va entrar en una guerra innecessària en virtut d’una tria de conseqüències catastròfiques. Probablement no era un disbarat l’eliminació d’un tirà com Saddam Hussein i d’un règim despòtic i genocida com el seu. Però, en gestionar el conflicte, Blair no va tenir capacitat per foragitar el secretari de Defensa dels EUA, Rumsfeld, exigir el tancament de Guantánamo o esforçar-se més per aconseguir la creació d’un estat palestí.
Tot plegat, però, no ens ha de fer perdre de vista que Blair va posar al dia l’estat del benestar que el laborisme va crear ara fa seixanta anys com a xarxa de cobertura des del bressol fins a la sepultura. El New Labour ha acceptat que primer de tot cal crear riquesa a fi d’aplicar una redistribució, que ja no toca nacionalitzar indústries i que el factor treball ha de ser flexible. El ministre de Reforma del Benestar, Jim Murphy, va reconèixer les noves exigències del guió en declarar que l’Estat no pagarà mai unes subvencions prou importants per fer sortir la gent de la pobresa i que, a més a més, aquesta no és la seva funció, atès que l’alliberament de la misèria només pot obtenir-se a través del treball. Dir i fer aquestes coses només és possible si governa un partit d’esquerres, perquè els conservadors no gosarien mai ni tan sols proposar-ho.

Així doncs, li han tocat al nou laborisme unes reformes com ara el pagament parcial de matrícules universitàries, la privatització d’alguns serveis sanitaris, la gestió privada de presons, etc. Blair es va inspirar en models dels EUA, Austràlia i Holanda. En matèria d’habitatge s’ha arribat a 4 milions de llogaters. En canvi, la mobilitat de l’ascensor social s’ha reduït una mica. D’acord amb el sistema canadenc, s’ha millorat la condició dels més desfavorits i la classe mitjana ha hagut d’inclinar-se per serveis privats, cosa que ha portat a un model de dos nivells separats. Per tant, no s’ha avançat cap a una societat més igualitària encara que el 10% dels situats al capdavall de la distribució de la renda han guanyat terreny en relació amb les classes mitjanes. En realitat, són els que tenen rendes més altes els que s’han disparat i s’han allunyat de tots els altres. Al final de trajecte, els conservadors de David Cameron han centrat el debat en la forma de millorar la justícia social i els serveis públics, en comptes de plantejar-se la demolició de l’estat del benestar, tal com van predicar en temps de Margaret Thatcher. Tot un canvi climàtic que reflecteix el millor llegat de Blair.