Rentar-se'n les mans?

Cal dir d’entrada que tant el fenomen de l’abstenció com -des d’una perspectiva més amplia- de la desafecció amb la política, no són en absolut quelcom nou en la nostra societat i en el nostre sistema polític. Val la pena recorda-ho per prendre perspectiva respecte a una qüestió que ve de lluny i que probablement no respon només a qüestions estrictament conjunturals a les que tendeixen a caure  aproximacions més restrictives i fetes a la babalà. De fet, la desconfiança respecte a les institucions polítiques i als partits polítics o el desinterès respecte a la política en general, són actituds persistents en la cultura política catalana i espanyola pràcticament des dels inicis de la democràcia. En una ocasió recent Salvador Cardús recordava molt encertadament un article que el filòsof José Luís López Aranguren va publicar l’any 1978 (!) i que ja portava per títol: El desencanto de la política. D’altra banda, en ciència política s’ha arribat a encunyar un terme específic -cinisme democràtic- per a definir una realitat actitudinal molt arrelada entre una majoria de ciutadans d’aquest país: una defensa absoluta i irrenunciable de la democràcia en sentit genèric, però acompanyada de valoracions negatives i vigorosament crítiques respecte als principals instruments i institucions que fan possible el funcionament normal d’una democràcia representativa. En un altre ordre de coses, finalment, també cal tenir present el fet que les eleccions d’àmbit municipal, malgrat que hom diria que la lògica de la proximitat hauria de comportar un sentiment de major incumbència per part de l’electorat, sempre han estat considerades eleccions de segon nivell i han experimentat –en general- uns nivells de participació inferiors als de les eleccions generals i autonòmiques.

No obstant això i tornant a les dades de les eleccions d’aquest diumenge passat, és evident que una abstenció de vuit punts superior a la dels comicis del 2003 a nivell global de Catalunya i superior al 50% en el cas de la ciutat de Barcelona, per posar un cas -deu punts per sobre de l’abstenció registrada el 2003-, és quelcom que no podem menysprear i del que cap de les principals forces polítiques del país pot rentar-se’n les mans. La persistència d’actituds com la del conseller Saura no ajudarien, certament, a afrontar-ho amb seriositat. Paradoxalment, poques hores abans que s’obrissin els col•legis electorals, el màxim responsable de l’àmbit de la participació ciutadana al govern de la Generalitat gosava fer una crida en tota a regla a l’abstenció d’aquells ciutadans i ciutadanes que no pensessin votar opcions polítiques «d’esquerres i ecologistes» (sic). Però més enllà d’aquests episodis, que per molt que vulguin justificar-se enmig de l’estrèpit generalitzat d’una campanya electoral no per això son menys lamentables ni prescindible la seva menció, és evident que les causes de l’abstenció i d’una desvinculació creixents entre ciutadà i política, responen a elements de molt diversa consideració que cal abordar en profunditat. Podríem referir-nos, per exemple, com ja s’ha fet a bastament aquests dies en diversos mitjans de comunicació, de la creixent mediocritat en el debat de propostes i en la contraposició de models i de projectes; dels condicionaments del mateix sistema electoral actual que –posem pel cas- no afavoreix la percepció d’un efecte directe del vot en l’elecció de l’alcalde per part del ciutadà; del to baix i de l’ensopiment general en el que inexorablement sembla que es cau quan s’abandona la lògica de la crispació; de la inhibició, l’autocensura i la por que mantenen una part de la classe política instal•lada en els marges d’un immobilisme ideològic i discursiu que impedeix que s’abordin qüestions incòmodes i complexes, sí, però inajornables perquè estan relacionades molt directament amb alguns dels principals reptes que tenen avui les comunitats locals.

És bo, és un bon símptoma, que des de les diferents formacions polítiques, en les seves valoracions respectives del darrer procés electoral, facin referència a la voluntat explícita d’endegar iniciatives de cara a analitzar les causes de l’abstenció. Tanmateix, la complexitat d’un tema que ens incumbeix a tots, caldria afrontar-lo també conjuntament. En aquest sentit, no seria forassenyat que –en el marc del Parlament de Catalunya i amb la participació d’experts- tingués lloc un debat obert i desacomplexat sobre les seves causes; una diagnosi que caldria acompanyar, òbviament, del tractament i la teràpia pertinents.