De manera semblant podríem afirmar, avalats per la perspectiva històrica, que catalanisme i debat d’idees són les dues cares de la mateixa moneda. És a dir: allò més específic del catalanisme ha estat la definició i redefinició del projecte primer i la creació i posada dels instruments necessaris per acomplir-lo i assolir-lo, després.
Probablement aquesta sigui la primera de les diades recents de l’11 de setembre en les que la necessitat de repensar i reformular els objectius del catalanisme, i en el que el debat d’idees en l’àmbit catalanista, emergeix amb una proliferació i una evidència més destacables. Malgrat que només ens trobem, probablement, a les portes d’un procés de reflexió àmplia que marcarà amb tota seguretat la dinàmica política els propers mesos. No és en absolut casual que aquest procés emergeixi amb força després d’un agost infaust que podríem considerar la metàfora més extraordinària del fracàs més rotund de l’intent de bastir un model de catalanisme de la gestió pura. La política està conformada per acció, sí –eficaç, ràpida i eficient si pot ser–, però també està feta inevitablement d’idees. No hi ha acció sense reflexió; no hi ha bona gestió pública sense projecte col•lectiu. I en aquest context emergent, negar la conveniència i la necessitat d’encetar un debat de fons sobre el futur del catalanisme i aferrar-se amb contumàcia a eslògans del tipus “Fets, no paraules”, pot esdevenir un exercici de petulància marcial.
Repensar el projecte catalanista –i sigui dit amb tota la humilitat del món– implica una vasta reflexió en una doble direcció. La primera, podríem dir-ne, endins. Un debat que afronti en primer lloc la mateixa definició de nació, per exemple. Què és nació per al catalanisme del segle XXI i com volem que es reconegui en el context actual aquest espai necessari no només per a la creació d’una consciència col•lectiva i d’unes identitats compartides, sinó per a la transmissió de valors cívics, democràtics i per a l’educació en el compromís amb la cosa pública i en el valor de l’interès general. En aquest sentit, pensar en quin projecte de país implica també, indefectiblement, pensar en el projecte de societat en sentit ampli. I això només és possible superant encorsetaments ideològics que han definit la divisòria política durant més de cent anys, però que són insuficients per encabir la complexitat i multidimensionalitat de les societats actuals. Trobar respostes a determinats problemes d’avui implica l’esforç d’anar més enllà de l’esquerra i la dreta. Això, que en determinades latituds ja fa temps que es va fer sense traumes destacables, està costant molt i està sent molt feixuc en el nostre país. I una segona línia de reflexió ha d’afrontar, sens dubte, no només les noves bases sobre les quals s’han de regir les relacions entre Catalunya i Espanya, sinó també la manera com ens situem en determinades dinàmiques i problemes de caràcter global que ens afecten molt directament.
En un cicle de conferències organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol i titulat “Catalanisme, motor del país”, es va posar de manifest que el paper locomotor del catalanisme durant el segle XX és deutor, entre altres coses, de moviments i projectes intel•lectuals i de forts debats d’idees. Sembla que avui, més enllà del desànim i més enllà de la desafecció creixent com a símptomes, el catalanisme necessita esdevenir de nou, sobretot, el moviment i el revulsiu del qual sorgeixin les idees que defineixen un full de ruta àmpliament compartit.
