Per què plora la criatura?
Víctor Batallé
Article / October 02, 2007
La criatura a vegades plora, riu o vomita; tot amb els mateixos gestos i color de cara. Amèrica, la criatura, ha encetat un debat en fals: seguim celebrant la mort de les més de 3.000 persones que a Nova York, Washington i Pensilvània van ser assassinades ara ja fa sis anys? O ens dediquem a la resta de morts, sobretot als nostres, que perden la vida a l’Afganistan i a l’Iraq?
O pitjor, no hem sabut convertir la guerra en pau? Al contrari, ara som una nació que està en guerra i no sabem quan s’acabarà. Una nació en guerra? Aquesta és una noció que ningú a Amèrica està disposat a acceptar, malgrat que en té tots els símptomes.
Retre homenatge als morts és un tema de salut mental. La pèrdua de la persona estimada, sobretot si està envoltada de manca de raó, diuen que no es pot assimilar mai. Tenir-la present és una manera de mantenir el respecte i la voluntat que “algú” expliqui per què “aquella” vida va ser sacrificada i en favor de qui. Bush i les seves polítiques no han servit de gaire per apaivagar aquest sentiment de tragèdia no resolta. La resta de polítics ha parlat segons bufava el vent. Un que m’ha impressionat ha estat Giuliani, alcalde de Nova York en el moment dels fets i republicà, el qual ja en el 2004, a la convenció anual del seu partit, va dir: “Un altre dels meus herois ha estat Ronald Reagan, el qual va veure i descriure la Unió Soviètica com “l’imperi del mal” mentre el món acceptava els canvis de Rússia... Només el president Bush ha vist l’autèntica maldat del terrorisme”. El feia més intel•ligent i menys necessitat de la nominació. Potser perquè el que s’escau ja no és una celebració ombrívola, sinó una sòbria reflexió dels esdeveniments. Negroponte, secretari d’Estat, diu que hi ha progrés a l’Afganistan i que Bin Laden està amagat. Cert que no hi han hagut atacs sobre la criatura, cert. Potser tampoc cal; ja en moren prou en els dos escenaris de guerra.
La criatura s’enganya: el consum de petroli ha pujat fins al 21,9%, dada a escala mundial. Dave McCurdy, president del RAC americà, diu que el vehicle més popular és un 4x4 potent, que gasta “molt”. Les cases es fan més grans, malgrat que les famílies són més petites. L’oficina del cens dóna per a l’any 2000, com a mitjana, 185 m2 (edificada); 228 m2 el passat 2006, i aquest any, amb crisi hipotecaria inclosa, és de 232 m2. Tot són símptomes d’un país en guerra i que no hi vol ser; per això amaga el cap sota el coixí com una criatura malcriada.
