Jugar amb foc

A les nostres ciutats podem veure amb certa freqüència com algunes persones i grups es consideren autoritzats a actuar com a vàndals, a saltar per sobre les normatives de respecte a la resta de ciutadans, a apoderar-se del carrer per vies gens pacífiques, a cremar banderes espanyoles i també, com aquests darrers dies a Girona, les fotos del cap de l’Estat i d’altres membres de la família reial. No són poques les persones que es declaren republicanes o partidàries de la independència de Catalunya i que condemnen aquestes accions per irracionals, negatives i gens eficaces vers les finalitats que pretenen assolir. S’ha parlat de “dolor civil” davant d’aquesta difosa anomalia, de la qual s’originen d’altres de més gravetat, una mena d’anarquisme egòlatra que no té res a veure amb l’amor a la llibertat i sí molt de menyspreu a les idees i sentiments dels altres. Com deia el pensador anglès Karl Popper: “La llibertat de moviment del meu puny està limitada per la proximitat del nas del meu veí”.
 
Tenim el cas d’Escòcia, on el partit nacionalista ha guanyat el poder a les urnes i declara la seva intenció de promoure un referèndum per convertir-lo en un estat independent dins la Unió Europea. Com cada estiu, la reina Isabel i la seva família s’han traslladat a Balmoral, han presidit amb tota normalitat actes festius i protocol•laris i han assistit als oficis de l’Església presbiteriana sense cap mena d’aldarulls, crits de protesta o la simbòlica incineració de la seva imatge. Tot un exemple de saber fer, socialment i políticament. En canvi, a casa nostra, sembla com si grups minoritaris volguessin aixecar sentiments de frustració d’una manera irresponsable i jugant amb foc.

Pel que fa a les repercussions de fets com ara els de Girona, cal recordar que tots els mitjans de comunicació a Catalunya es van adherir en el seu moment a la declaració de principis de la professió periodística, de la qual l’article 12 estableix la necessitat d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, “evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”. A tall de conclusió, el foment de la pau i el rebuig de la violència és el paper que ha de tenir la premsa en tots els llocs i moments, i tractar de ser un mirall per a aquelles persones que encara no han entès el valor ni l’ús de la llibertat d’expressió.