The family role in the welfare state of the scandinavian countries
Josep M. Servitje
Article / July 25, 2006
En el fons de la ideologia socialista la família és una institució secundària. La relació fonamental que els poders públics han de vetllar és la relació entre individu i Estat. És l’Estat qui, en definitiva, ha de tenir cura dels seus ciutadans des del seu naixement fins a la seva mort. I com que els Estats del benestar nòrdics s’han inspirat en models socialdemòcrates, el paper reservat a les famílies és formalment marginal.
Això no és igual a tots els quatre països. Així, a Dinamarca, on l’alternança política s’ha produït molt més que a Suècia, la família té un paper més rellevant. En l’ampli i interessant document informatiu “la Política Social a Dinamarca” –publicat a Internet pel ministeri d’Afers Socials danès– es diu textualment: “La família és la base del creixement i desenvolupament dels nens i les condicions de vida dels infants són principalment responsabilitat dels seus pares. Aquest és el principi fonamental de la política danesa de l’Infant i de la Família”
Ara bé, he dit “formalment” marginal (i com hem vist, a Dinamarca no tan marginal). Però els nòrdics són gent molt pràctica i saben que sense el concurs de les famílies no és possible el sosteniment de cap mena d’Estat del benestar. I saben també que la família és un valor social apreciat. I, per tant, faciliten tot un seguit de mesures de col·laboració, no només econòmiques, per tal que els pares i les mares participin activament en moltes de les activitats en què es desenvolupa l’acció de l’Estat. Darrere alguna d’aquestes iniciatives hi ha motivacions de política natalista, però el fet és que hi són.
La política danesa de guardaries és un exemple destacat de col·laboració amb la família. A Dinamarca, per tal de poder conciliar la vida familiar amb la vida laboral, els ajuntaments ofereixen un ventall de possibilitats a les famílies amb fills petits. Des de centres especialitzats, gestionats tant per entitats públiques com privades, fins a persones de reconeguda solvència i, també, el suport a les famílies que es volen cuidar dels fills elles mateixes. Tot això amb independència dels ajuts econòmics corresponents. (Nota al marge: ara que tant es parla de conciliar la vida familiar amb la vida laboral, puc afirmar que no farem gran cosa sense canviar radicalment el model d’horari laboral que tenim d’una irracionalitat i disbauxa notables.)
A Suècia, els generosos permisos i els seus corresponents ajuts per maternitat i paternitat i els ajuts per fills, a part de la seva clara intenció natalista, no deixen de portar implícit el reconeixement del paper insubstituïble de la família. També s’observa aquesta aposta per la família en el supòsit dels infants amb alguna discapacitat.
En general, podem afirmar que l’anomenada família tradicional perdura amb força en les societats nòrdiques. Malgrat l’existència d’altres models de família (que conviuen amb gran tolerància sense que les minoritàries vulguin imposar-se a les majoritàries o a l’inrevés) i del nombre de divorcis, la gent és conscient de la necessitat de comptar amb una llar i els lligams que això significa. Recordem, a més, que el clima afavoreix aquest sentit de la proximitat amb els altres.
Un fenomen preocupant allà i que comença a ser-ho també aquí es l’augment de les llars ocupades només per una sola persona. La soledat permanent no és bona ni psicològicament ni des del punt de vista de l’estima que tota persona humana pot esperar i, a més, representa un mal indicador social. Una societat amb moltes persones soles vol dir que estem davant d’una suma d’individualitats, no d’una vertadera comunitat.
Amb independència del debat sobre la família i el seu paper en el món actual el que, al meu parer, és clar, és que sense el seu concurs l’Estat del benestar senzillament no és sostenible.
