A la recerca del país retòric

És quan fa referència a Françoise, la vella criada que, emigrada a París, continua penjada del món de Combray, perquè és d’allà que serva la manera de parlar i, sobretot, la manera de veure. D’això, algú n’ha dit el país retòric, que seria aquell grup humà que reuneix la doble condició que l’entens i que t’entén. I no em refereixo, com és obvi, al simple fet de parlar una mateixa llengua, sinó al més complex de compartir referents, de participar d’una mateixa visió del món.

Deixem la literatura de banda i explorem aquesta idea aplicada a la política. No és exactament això el que determina un lideratge de debò? El segment de població que realment entens i que realment t’entén fixa l’amplitud del teu lideratge. Només dins del teu país retòric pots guanyar l’adhesió i la connivència per al teu projecte polític.

Per això, l’emergència d’un lideratge és el resultat de construir –de manera sempre artesanal, mai robotitzada– la relació amb el propi país retòric. Com millor s’hagi après a entendre i com millor s’hagi après a fer-se entendre, les possibilitats de connexió són més àmplies i el lideratge pot abastar més gent.

Ara bé, les persones canvien i, per tant, aquest repte no està guanyat mai definitivament. Posem per cas el catalanisme. No hi ha dubte que els referents que l’han dominat aquests últims trenta anys continuen existint, i són compresos per aquells que mantenen la mateixa visió del món. Passa que han sorgit noves generacions, que ha arribat gent de fora, que s’han renovat segments significatius de la societat catalana. Participen aquests dels mateixos referents? Els són igualment accessibles? Formen part del país retòric del catalanisme? Tot indica que, majoritàriament, no.

Per això, la refundació del catalanisme, que ara es propugna, ha de tendir a eixamplar el propi país retòric; a establir aquells nous referents que poden incorporar aquests altres sectors al projecte compartit; a reconstruir, en definitiva, aquest espai d’entesa biunívoca –que entens i que t’entenen– que històricament ha ocupat la centralitat del nostre espectre polític. No és una tasca fàcil, però és una tasca imprescindible.