Un cert desconcert

Una altra cosa és que a l’hora de comprar el producte, la millor botiga del món es quedi sense llum, sense aigua, sense transports, sense serveis de qualitat, amb zones socials conflictives i sense el lideratge en diversos sectors culturals i econòmics. Concebuda com un negoci constant i creixent, com un estat d’obres permanent i com un aparador internacional de la modernitat i la bondat, Barcelona esdevé cada vegada més incòmoda, més difícil i més hostil als ciutadans que hi viuen i hi treballen.

Basada en un “més de tot”, però sense els mitjans ni la capacitat per fer que tot funcioni més i més bé, la ciutat acumula més gent, més vehicles, més obres, més comerços, més contradiccions, més malendreços i més tensions socials manifestes i latents. La resposta políticament fàcil i correcta és que Barcelona viu una crisi de creixement. Però si això és així, els responsables del seu disseny de present i de futur no s’hi han lluït, perquè els fets són tossuts, han desbordat les seves previsions i deixen al descobert les vergonyes d’una Barcelona que no és la millor ciutat del món.

Sense un model definit, sense un lideratge ferm i sense una idea clara i més o menys consensuada de cap a on va, Barcelona improvisa sobre la marxa sense un rumb fix ni uns objectius coherents. Tot això es reflecteix en una ciutadania –no una clientela– emprenyada, desmotivada i cada vegada més descreguda davant d’un optimisme oficial artificiós que sembla tret d’un manual de venedor de grans magatzems. I entre la botiga, el gran magatzem i el basar de souvenirs de baix preu, Barcelona viu un cert desconcert i una sensació d’enganyifa col•lectiva.