Aquest concepte, manllevat de la sociologia de la religió de Max Weber, fa referència al procés d’emancipació respecte a la religió, de la resta d’àmbits de la vida social i comunitària; un procés que des del segle XVIII fins avui s’ha anat constituint en una característica distintiva de la cultura occidental. Si bé, en paraules de C. S. Lewis, una cultura és una religió encarnada, la història d’Occident els darrers segles és, en bona part, el relat d’una forta tensió entre l’esforç que malda per mantenir l’estatus d’influència de la religió en les relacions socials i polítiques, i l’esforç destinat a assolir l’alliberament, l’emancipació o l’autonomia definitiva de la cultura respecte al mite, del poder civil respecte al poder religiós.
La conseqüència d’aquesta tensió ha estat la generalització d’un procés de secularització en les societats liberals i democràtiques que actualment ja és una evidència incontestable. Sense anar més lluny, el cas espanyol resulta exemplar en aquest sentit. La societat espanyola –la catalana també– ha passat en poc més de quaranta anys d’una situació de confessionalització, en què la religió era present i actuava d’una manera incisiva en tots els àmbits de la vida, a una nova etapa de desconfessionalització general. En un procés insòlit per la celeritat amb la que s’ha donat, es podria dir que s’ha passat en un no res del nacionalcatolicisme a la indiferència més absoluta i a un índex d’analfabetisme religiós que ha esdevingut rècord a nivell europeu. Paradoxalment, alguns historiadors i antropòlegs atribueixen aquest gir tan marcat al fet que Espanya va pujar al tren de la modernitat –a batzegades i no poc traumàticament al llarg del segle XIX i XX–, sense que es donessin ni una bona Il•lustració ni un bon Romanticisme, quan tocava. El cas és que l’Església catòlica és avui a l’Estat espanyol una de les institucions sobre les que pesa d’una manera mes marcada la crisi de confiança, tal com reflecteixen de manera constant des de fa molts anys totes les enquestes d’opinió. Diríem, per concloure aquest punt, que les institucions religioses han deixat de ser la font d’esperança o el referent d’orientació per a una gran part de ciutadans. I aquest és un fet igualment atribuïble, en més o menys grau, amb aquell o altre matís, al conjunt de democràcies europees avançades.
Però avui comença a ser pertinent preguntar-se si aquest marc en el que ens trobem i que podem anomenar de sortida de la religió, o de retirada de la religió com a element d’estructuració de les relacions socials, no resulta tanmateix insuficient per explicar l’emergència d’un conjunt de fenòmens i de debats que, d’un temps ençà, estan abandonant l’esfera estrictament privada per reaparèixer amb força en el debat públic. El paradigma d’un món on la religió ja no organitza la vida de les persones, on l’esvaïment del que en les nostres latituds s’havia anomenat cristianisme sociològic o cristiandat és una realitat imperant i sense possibilitat aparent de marxa enrere a curt o mig termini, ja no sembla incompatible amb aquest retorn del religiós en el polític. Una pregunta que es fa difícil d’esquivar encara avui és: podem entendre els atemptats de Nova York l’11-S de 2001 i de Madrid l’11-M de 2004 com l’expressió especialment traumàtica d’un retorn polític del religiós en un món globalitzat? És probable, tot i que la complexitat d’aquells fets de violència a gran escala els fa difícils de copsar en la seva totalitat. En la reflexió que s’imposa avui no cal anar ni tan lluny ni cal fer referència a aquests actes d’excepcional rellevància i de conseqüències a hores d’ara encara per esclarir del tot.
El cas és que malgrat el procés de secularització o de desconfessionalització que han viscut la majoria de països europeus, ens trobem immersos amb molta freqüència en múltiples debats en els que el rerefons religiós o la religió és, al capdavall, un protagonista actiu i ostentós. Vegem-ne alguns exemples, encara que sigui de manera superficial.
La nota de la Conferència Episcopal Espanyola del passat 30 de gener i la consegüent pugna entre la jerarquia catòlica i el PSOE ha estat un dels debats més animats de la precampanya de les eleccions generals del proper dia 9 de març. Malgrat tot, doncs, sembla que d’una manera o altra la clivella religiosa segueix persistint en l’Espanya constitucionalment aconfessional i socialment secularitzada. A Itàlia, qüestions subjectes a legislacions pendents, com l’avortament o els matrimonis homosexuals, protagonitzaran amb tota seguretat les eleccions del proper mes d’abril. Tant és així que el mateix Vaticà ha decidit prendre cartes en l’assumpte, per la qual cosa ha encarregat al cardenal Camillo Ruini, persona molt propera al sant pare en tant que bisbe vicari del Papa per la diòcesi de Roma, la posada en marxa d’una sofisticada cèl•lula que, a l’estil dels autèntics think tanks, pretén rescabalar informació sobre el posicionament dels partits polítics i dels candidats en relació amb matèries «sensibles», i mirar d’exercir lobby.
A Gran Bretanya, les declaracions de Rowan Williams, arquebisbe de Canterbury i primat de l’Església anglicana, que es mostra favorable a l’aplicació de determinats criteris de la xària –la legislació islàmica– al seu país, han desvetllat un reguitzell de declaracions i contradeclaracions a favor o en contra que ha superat de totes el conflicte de fa poc més o menys un any en relació amb l’ús del xador per part de dones musulmanes amb determinades responsabilitats laborals de caràcter públic. Les manifestacions de Williams han dividit literalment la classe política britànica en defensors i opositors de les seves paraules, i han donat pas a un abrandat debat públic que no solament no es podrà donar per conclòs amb facilitat sinó que portarà cua, i molta.
A França, les proporcions del fenomen són, si cap, encara més grans. El protagonista també té nom propi: Nicolas Sarkozy, ni més ni menys que el president de la República. Des de l’aprovació de la Llei de 9 de desembre de 1905 sobre la separació entre Església i Estat, França ha fet ostentació d’una laïcitat –a voltes laïcisme– incorruptible, i ha esdevingut fins i tot una icona mundial. Tanmateix, el debat sobre el paper que ha de tenir la religió en una societat molt diferent de la de fa un segle ha emergit amb força, i ja és present de manera generalitzada a la política, als mitjans intel•lectuals i acadèmics i al conjunt dels mitjans de comunicació. Les propostes llançades per Sarkozy han estat nombroses i algunes han aixecat una polseguera considerable, que no han deixat indiferent ningú. La darrera va tenir lloc fa pocs dies i de manera solemne durant el sopar anual organitzat pel Consell de les Institucions Jueves de França (CRIF): confiar als alumnes de primària la memòria dels 11.000 infants francesos víctimes de la Shoah. El president francès s’ha blindat en el propòsit de dotar del protagonisme i del paper merescuts en el context actual al fet religiós. Sense que això impliqui, però, la modificació de la totèmica llei de 1905, sinó simplement una nova interpretació. La seva politique de civilisation –amb vocació d’alternativa a l’aliança de civilitzacions de Zapatero i Erdogan–, o el seu programa de laïcitat positiva esbossada, entre altres llocs, al seu polèmic discurs de Sant Joan de Laterà del desembre passat, no formen part d’una dèria passatgera de l’ocupant de l’Elisi. Recullen l’esperit d’una línia que enllaça no només amb alguna de les seves intervencions més importants durant la campanya de les darreres eleccions presidencials, sinó també amb allò que ja va dir i posar per escrit l’any 2004 en un llibre d’entrevistes titulat La République, les religions et l’espérance.
En definitiva: quines són les causes d’aquesta situació paradoxal presentada aquí de manera succinta? Per entendre-la caldria posar atenció a un conjunt de qüestions molt àmplies. Des de l’emergència dels nous valors postmaterialistes a la reacció per l’entrada en escena, ja d’una manera generalitzada, de les anomenades polítiques radicals. D’altra banda, davant el context de creixent pluralisme –també religiós– amb el qual s’estan trobant totes les societats democràtiques, només hi ha tres reaccions possibles: la indiferència, el xoc cultural o el diàleg. Malgrat la complexitat d’aquests fenòmens, que en molts casos incideixen en aspectes relacionats amb la identitat individual i col•lectiva, els nombrosos debats que tenen lloc a tot Europa s’estan dirimint dins dels canals democràtics. Caldrà, tanmateix, que els propers anys els líders polítics i els partits es facin càrrec, amb totes les conseqüències que això comporta, de la necessitat inevitable de tenir en compte el fet religiós com una de les qüestions centrals amb les que caldrà lidiar els propers temps.
