Com fer-se respectar

L'1 de desembre vam manifestar-nos pel Dret a Decidir, ben conscients, entre altres coses, que en diversos àmbits molt principals Catalunya no funcionarà bé si no té l'última paraula. Atès que no l'ha tinguda durant anys i anys en termes d'infraestructures, el dèficit acumulat en aquest sentit és immens. Aquest va ser justament el principi que va inspirar la clàusula de garantia dins del nostre Estatut que obliga a una determinada
inversió de l'Estat en infraestructures, i que ja veurem si és complerta en tots els seus termes. Fins a aquest punt de desconfiança i de previsió legalista s'ha hagut d'arribar per la desídia de l'Estat –els governs tant del PP com del PSOE– en la inversió en un territori tan principal, tan locomotora i tan "seu" en la teoria, com és Catalunya.

Les dades d'inversió esdevenen més favorables a Catalunya quan aquesta es fa respectar. És a dir, quan no només és governada per partits d'obediència catalana, sinó, sobretot, quan aquests partits tenen un paper determinant al Congrés dels Diputats. És important tenir això en compte, com ens recordava fa poc el president Pujol. Però també serà important tenir en compte que aquests partits d'obediència catalana han de  promoure actituds de més contundència tant dins del seu àmbit d'actuació –ja siguin al Govern o a l'oposició– com amb la relació amb els governs estatals. És a dir, només hi haurà respecte si Catalunya es fa respectar, i això comporta poder tenir una força, una amenaça, una capacitat de resposta creïble i sòlida. Per això és dramàtic que l'independentisme estigui tan desorganitzat a casa nostra, no perquè hagi de ser la
independència necessàriament el destí immediat de la nostra nació, sinó senzillament perquè algú ha de poder creure seriosament en aquesta possibilitat. Si no, anem venuts.