Home > Centre d'Estudis Jordi Pujol > Bulletin > Bulletin 118 > Obama-Clinton: “dream ticket” o malson?
Obama-Clinton: “dream ticket” o malson?
Oriol Vidal-Aparicio
Article / May 27, 2008
Només un veritable cataclisme podria evitar que Barack Obama fos el candidat demòcrata a les eleccions presidencials de novembre als Estats Units. A falta de tres primàries, i fins i tot si els vots de Florida i Michigan arribessin a comptar-se, l’avantatge d’Obama en delegats sembla a hores d’ara més que suficient. L’última arma que es reservava Hillary Clinton, el suport dels superdelegats a la convenció de finals d’agost, també li ha fallat: recentment, el senador per Illinois ha aconseguit superar-la en el nombre de superdelegats que ja han fet públic el seu suport.
La lluita entre Obama i Clinton ha estat aferrissada i a cops amarga, tant que es tem que hagi creat una divisió excessiva al Partit Demòcrata. Molts han invocat el “dream ticket” com a solució ideal per cohesionar el partit: que tots dos candidats formin tàndem electoral president-vicepresident. La senadora per Nova York, diuen, ajudaria Obama a aconseguir vots entre les dones i entre els blancs de classe treballadora.
La possibilitat d’un tàndem Obama-Clinton, però, és problemàtica. En primer lloc, acceptaria Clinton no ser cap de cartell? Últimament s’ha especulat que abans preferiria optar a l’alcaldia de Nova York o a una nominació al Tribunal Suprem. En segon lloc, no sembla lògic que Obama ofereixi la vicepresidència a algú que representa allò que ell vol canviar, l’establishment de Washington. Finalment, la lògica dels tàndems presidencials indica que cal equilibrar l’experiència legislativa d’un senador amb l’executiva d’un governador. Bill Richardson –Nou Mèxic– o Janet Napolitano –Arizona– podrien ser tries lògiques i, a més, aportarien equilibri territorial al tàndem demòcrata. Obama també podria triar com a company de tàndem un governador partidari de Hillary Clinton per intentar reconciliar-se amb els votants clintonians: tant Ted Strickland –Ohio– com Ed Rendell –Pensilvània–, ambdós centristes experimentats, encaixarien en aquest perfil.
Obama pot guanyar sense Clinton, però el fet que les primàries demòcrates hagin enfrontat dos candidats decidits a fer història podria provocar, entre els partidaris de Clinton, una desmobilització potencialment perillosa per al Partit Demòcrata. La química entre Obama i Clinton no és bona, però hi ha precedents d’aferrissats competidors que van acabar formant tàndem i guanyant: Kennedy-Johnson el 1960 i Reagan-Bush el 1980. En aquesta ocasió, li correspondrà a Obama decidir si a la història s’hi entra d’un en un o de dos en dos.
La possibilitat d’un tàndem Obama-Clinton, però, és problemàtica. En primer lloc, acceptaria Clinton no ser cap de cartell? Últimament s’ha especulat que abans preferiria optar a l’alcaldia de Nova York o a una nominació al Tribunal Suprem. En segon lloc, no sembla lògic que Obama ofereixi la vicepresidència a algú que representa allò que ell vol canviar, l’establishment de Washington. Finalment, la lògica dels tàndems presidencials indica que cal equilibrar l’experiència legislativa d’un senador amb l’executiva d’un governador. Bill Richardson –Nou Mèxic– o Janet Napolitano –Arizona– podrien ser tries lògiques i, a més, aportarien equilibri territorial al tàndem demòcrata. Obama també podria triar com a company de tàndem un governador partidari de Hillary Clinton per intentar reconciliar-se amb els votants clintonians: tant Ted Strickland –Ohio– com Ed Rendell –Pensilvània–, ambdós centristes experimentats, encaixarien en aquest perfil.
Obama pot guanyar sense Clinton, però el fet que les primàries demòcrates hagin enfrontat dos candidats decidits a fer història podria provocar, entre els partidaris de Clinton, una desmobilització potencialment perillosa per al Partit Demòcrata. La química entre Obama i Clinton no és bona, però hi ha precedents d’aferrissats competidors que van acabar formant tàndem i guanyant: Kennedy-Johnson el 1960 i Reagan-Bush el 1980. En aquesta ocasió, li correspondrà a Obama decidir si a la història s’hi entra d’un en un o de dos en dos.
