El nivell de la recerca
Ramon Pascual
Article / June 17, 2008
Recentment s’ha entregat al conseller Huguet el Document de Bases per a un Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, que ha elaborat un comitè d’experts després d’uns quants mesos de treball i de nombroses consultes. El document planteja cinc claus de futur a deu anys vista per convertir Catalunya en un pol de recerca i innovació del sud d’Europa, i sis compromisos que se suposa que haurien d’assumir els signants del pacte.
Tant de bo que aquest pacte es converteixi en una realitat acceptada per tots els que ara se’n diu “agents socials” i es dibuixi un panorama estable a un termini raonablement llarg i no tan lligat als canvis polítics dels cicles electorals, com passa massa sovint. Els documents preparatoris del pacte incloïen, com no podia ser d’una altra manera, una anàlisi de la realitat de la recerca a Catalunya.
Com és aquesta realitat? Al meu entendre, és incomparablement millor que fa uns anys; els científics diem que ja fa anys que té derivada positiva –amb algun interval de derivada nul•la. El problema és que veníem de molt avall i, per tant, ens queda molt camp per córrer. Actualment, els nostres departaments universitaris, els centres de recerca i, en menor mesura, els departaments de recerca i innovació d’algunes empreses, compten amb joves cada vegada amb més talent a escala internacional, i la presència d’autors catalans a les revistes de prestigi augmenta. Això, afegit a algunes accions de gran èxit, com el programa ICREA –que ja té 186 investigadors de primera línia– i la creació de diversos nous centres amb noves formes de gestió, fa que en alguns sectors, com el biomèdic –però cal recordar que no només és el biomèdic–, siguin atractius i comencin a “ser al mapa”.
El que ens falta encara és més presència als centres de poder de la recerca internacional, als comités de redacció de les millors revistes, als comités decisoris, encara que hi ha excepcions, com la presència a l’European Research Council i d’altres. En part, és qüestió de temps, ja que els nostres millors investigadors, en mitjana, són joves. També ens falta més recerca lligada al desenvolupament i la innovació, la recerca que s’ha de fer a les empreses o als centres tecnològics. Això dóna com a resultat que, al costat d’una bona presència de publicacions en les millors revistes, tinguem un nombre escandalosament baix de patents.
En resum, la situació convida a un cert optimisme, ja que si hem de tendir a la mitjana europea de percentatge del PIB dedicat a la R+D+i, encara tenim camp per millorar. Es tracta de no cometre errors i aplicar els nous recursos de la millor manera i aprenent de les errades dels altres.
Quins són els perills que jo veig a l’horitzó? N’assenyalaré dos. Un és una tendència creixent a complicar la vida dels investigadors amb massa burocràcia i uns absurds controls de despeses. Pel que fa a la burocràcia, sort en tenim del “cut and paste”. I pel que fa al control, que no s’entengui que no estic a favor de la transparència en la despesa pública, ni que estic a favor de pràctiques corruptes. El que vull dir és que s’ha de controlar la despesa a posteriori i amb sentit comú. No amb absurdes mesures intervencionistes que l’única cosa que fan es complicar la vida dels investigadors. Fa falta controls de resultats i aplicar càstigs exemplars als incomplidors. No imposar controls absurds a la gran majoria de gent honesta, controls que qualsevol corrupte mínimament llest evitarà.
L’altre perill que veig és una certa tendència a pensar que tot professional de l’ensenyament superior ha de ser un investigador de primera fila i que els diners s’han de repartir a parts iguals a les taules dels consells de govern de les universitats. Això, que sembla que alguns reclamen, no hi hauria economia que ho aguantés. S’ha de tenir el valor de saber posar els recursos on poden donar més i millors fruits. Es tracta d’una mesura clarament impopular però que, si no es prèn, ens perjudicarà el futur.
Com és aquesta realitat? Al meu entendre, és incomparablement millor que fa uns anys; els científics diem que ja fa anys que té derivada positiva –amb algun interval de derivada nul•la. El problema és que veníem de molt avall i, per tant, ens queda molt camp per córrer. Actualment, els nostres departaments universitaris, els centres de recerca i, en menor mesura, els departaments de recerca i innovació d’algunes empreses, compten amb joves cada vegada amb més talent a escala internacional, i la presència d’autors catalans a les revistes de prestigi augmenta. Això, afegit a algunes accions de gran èxit, com el programa ICREA –que ja té 186 investigadors de primera línia– i la creació de diversos nous centres amb noves formes de gestió, fa que en alguns sectors, com el biomèdic –però cal recordar que no només és el biomèdic–, siguin atractius i comencin a “ser al mapa”.
El que ens falta encara és més presència als centres de poder de la recerca internacional, als comités de redacció de les millors revistes, als comités decisoris, encara que hi ha excepcions, com la presència a l’European Research Council i d’altres. En part, és qüestió de temps, ja que els nostres millors investigadors, en mitjana, són joves. També ens falta més recerca lligada al desenvolupament i la innovació, la recerca que s’ha de fer a les empreses o als centres tecnològics. Això dóna com a resultat que, al costat d’una bona presència de publicacions en les millors revistes, tinguem un nombre escandalosament baix de patents.
En resum, la situació convida a un cert optimisme, ja que si hem de tendir a la mitjana europea de percentatge del PIB dedicat a la R+D+i, encara tenim camp per millorar. Es tracta de no cometre errors i aplicar els nous recursos de la millor manera i aprenent de les errades dels altres.
Quins són els perills que jo veig a l’horitzó? N’assenyalaré dos. Un és una tendència creixent a complicar la vida dels investigadors amb massa burocràcia i uns absurds controls de despeses. Pel que fa a la burocràcia, sort en tenim del “cut and paste”. I pel que fa al control, que no s’entengui que no estic a favor de la transparència en la despesa pública, ni que estic a favor de pràctiques corruptes. El que vull dir és que s’ha de controlar la despesa a posteriori i amb sentit comú. No amb absurdes mesures intervencionistes que l’única cosa que fan es complicar la vida dels investigadors. Fa falta controls de resultats i aplicar càstigs exemplars als incomplidors. No imposar controls absurds a la gran majoria de gent honesta, controls que qualsevol corrupte mínimament llest evitarà.
L’altre perill que veig és una certa tendència a pensar que tot professional de l’ensenyament superior ha de ser un investigador de primera fila i que els diners s’han de repartir a parts iguals a les taules dels consells de govern de les universitats. Això, que sembla que alguns reclamen, no hi hauria economia que ho aguantés. S’ha de tenir el valor de saber posar els recursos on poden donar més i millors fruits. Es tracta d’una mesura clarament impopular però que, si no es prèn, ens perjudicarà el futur.
