La idealització del passat
Roger Jiménez
Article / June 17, 2008
L’any 1968 va ser pròdig en esdeveniments que van mantenir el món garratibat i amb la respiració continguda: els assassinats de Robert Kennedy i Martin Luther King; la breu però esperançadora “primavera de Praga”, reprimida a sang i fetge pels tancs soviètics; la matança d’estudiants a la mexicana plaça de les Tres Culturas de Tlatelolco; la fi de la llarga era dictatorial d’Oliveira Salazar a Portugal, etc.
Però, atès l’impacte i la proximitat, destacaren els fets del Maig francès, que ara són escrutats per historiadors i investigadors socials en un procés d’idealització de determinades figures i fets històrics, com ara Daniel Cohn-Bendit o Rudi “el Roig”.
També es rememora l’exportació de la revolució armada del “Che” Guevara –una icona per a tantes generacions burgeses– als països sud-americans; o la figura de la heroïna de la resistència irlandesa, Bernadette Devlin, o la palestina Leilha Kalehd; els “Black Panthers”, exponents del poder negre als Estats Units, o el moviment sandinista a Nicaragua i els indigenistes al continent americà. Algú va deixar escrit que la història és una bona mestra, però que té uns alumnes poc aplicats. La història propera d’Europa és, en part, la d’un seguit d’assoliments i també, d’una llarga sèrie de frustracions col•lectives. Al cap de quaranta anys d’aquell Maig del 68, sembla com si un sector de la nostra societat estigués instal•lada en una de les pitjors herències d’aquella revolta sense programa de futur: la cultura del no. Moltes vegades sembla que el passat es confon amb la història, que ha contribuït a debilitar la seva força i prestigi en qüestions com ara la religió, la política, l’educació i la moral. Però bona part de culpa la tenen també les noves formes de vida de la societat científica, tecnològica i postindustrial que no necessita del passat, perquè la seva brúixola intel•lectual i emotiva no té al nord la conservació sinó el canvi, la innovació i el consum, a diferència de les societats antigues de base comercial, artesanal i agrària. En aquestes condicions, el passat es redueix a un simple motiu de curiositat per a uns o de nostàlgia per a uns altres, és a dir, de sentimentalisme a la cerca de mites que ara encarnen els jugadors de tennis, els corredors de motos o de Fórmula 1, o espatarrants models de passarel•la, per no parlar del fenomen Chiquilicuatre.
Totes les societats humanes han necessitat sempre tenir un sentit de la seva vàlua i els seus sistemes de valors, els homes i dones que les formen han de saber que les seves vides són part d’un procés històric que es desenvolupa al llarg dels segles, i que el temps no pot ser mai estàtic, de manera que no es pot prescindir d’un passat històric objectiu i verídic. Com deia Albert Camus: “Hi ha una voluntat de viure sense refusar res de la vida, i aquesta és la virtut que més admiro en aquest món”.
També es rememora l’exportació de la revolució armada del “Che” Guevara –una icona per a tantes generacions burgeses– als països sud-americans; o la figura de la heroïna de la resistència irlandesa, Bernadette Devlin, o la palestina Leilha Kalehd; els “Black Panthers”, exponents del poder negre als Estats Units, o el moviment sandinista a Nicaragua i els indigenistes al continent americà. Algú va deixar escrit que la història és una bona mestra, però que té uns alumnes poc aplicats. La història propera d’Europa és, en part, la d’un seguit d’assoliments i també, d’una llarga sèrie de frustracions col•lectives. Al cap de quaranta anys d’aquell Maig del 68, sembla com si un sector de la nostra societat estigués instal•lada en una de les pitjors herències d’aquella revolta sense programa de futur: la cultura del no. Moltes vegades sembla que el passat es confon amb la història, que ha contribuït a debilitar la seva força i prestigi en qüestions com ara la religió, la política, l’educació i la moral. Però bona part de culpa la tenen també les noves formes de vida de la societat científica, tecnològica i postindustrial que no necessita del passat, perquè la seva brúixola intel•lectual i emotiva no té al nord la conservació sinó el canvi, la innovació i el consum, a diferència de les societats antigues de base comercial, artesanal i agrària. En aquestes condicions, el passat es redueix a un simple motiu de curiositat per a uns o de nostàlgia per a uns altres, és a dir, de sentimentalisme a la cerca de mites que ara encarnen els jugadors de tennis, els corredors de motos o de Fórmula 1, o espatarrants models de passarel•la, per no parlar del fenomen Chiquilicuatre.
Totes les societats humanes han necessitat sempre tenir un sentit de la seva vàlua i els seus sistemes de valors, els homes i dones que les formen han de saber que les seves vides són part d’un procés històric que es desenvolupa al llarg dels segles, i que el temps no pot ser mai estàtic, de manera que no es pot prescindir d’un passat històric objectiu i verídic. Com deia Albert Camus: “Hi ha una voluntat de viure sense refusar res de la vida, i aquesta és la virtut que més admiro en aquest món”.
