El catalanisme: el seu arrelament en els joves

Ara, més que mai, ens trobem amb la necessitat imperiosa de consumir. Com si el fet de consumir fos consubstancial a la pròpia existència. Dit d’una altra manera: si no consumim no som. I per descomptat, si no consumim tampoc arribarem a la felicitat. El fet de col•leccionar primeres impressions, la novetat permanent, és quelcom que es retroalimenta i ens col•loca en una espiral que pot arribar a alienar-nos si no som capaços de trencar-la. Cal veure que aquesta legítima recerca de la felicitat es troba en part en nosaltres mateixos. I perquè aquesta experiència esdevingui molt més plena que la bulímia consumidora en què ens trobem immersos, valdria la pena que ens fixéssim en petits actes que són al nostre abast i que poden fer canviar aquesta tendència consumista i narcisista, si entenem aquest adjectiu com a expressió d’una individualitat extrema.

Dins d’aquest context es fa difícil, doncs, fer arrelar en els joves no ja només una determinada ideologia, sinó també un seguit de valors. Ja sabem que generalitzar és molt lleig però dubto que en aquest moment històric puguem fer arrelar ni que sigui un senzill hàbit. En aquesta societat de la informació on ens trobem immergits, l’impacte d’idees, missatges, propaganda, és colossal. S’ha arribat a dir que la quantitat d’informació a què estem sotmesos cada dia és semblant a la que consumien la majoria dels nostres avantpassats previs a la revolució industrial en tota una vida. Els mitjans de comunicació són l’element principal d’aquest desfici consumista.

De quina manera, doncs, podríem fer arrelar una determinada ideologia –per exemple, el catalanisme– en el jovent actual? Sembla que el que ens pot atraure és allò que és més cridaner. Si entenem per “cridaner” allò que té ressò precisament als mitjans de comunicació, podem concloure que el catalanisme difícilment podrà atraure una part important del nostre jovent que segueixi aquest mainstream consumista que suara hem denunciat. I encara menys si el substantiu catalanisme l’entenem com una via d’encaix en l’Estat espanyol en lloc d’un moviment que propugni el nostre reconeixement com una realitat estatal pròpia.

Ja fa anys, fins i tot alguna dècada, que la provincialització dels nostres mitjans públics augmenta a cor què vols. Parlo dels “nostres” mitjans de comunicació públics perquè, afortunadament, a hores d’ara encara tenen un paper de referència en aquest panorama comunicatiu tan canviant. D’altra banda, un dels espais de socialització més importants, l’escola, difícilment podrà continuar resistint si no som capaços d’adaptar-la a la realitat actual on gairebé un 20% de l’alumnat és estranger. I adaptar-la no només dotant de més recursos les aules de benvinguda, sinó retornant l’autoritat i el prestigi dels docents.

Després de més de 25 anys de la promulgació de la Llei de normalització lingüística modificada per la Llei de política lingüística de l’any 1998, és trist constatar que ens cal ara més que mai un gran pacte per tal que definitivament la llengua catalana sigui declarada jurídicament llengua primera a Catalunya. Cal que ens adonem que el català no és només el nervi d’aquesta ideologia anomenada catalanisme sinó l’eina imprescindible que ha d’integrar aquest allau de nouvinguts, novament els nous catalans.

Un renovat impuls per part del món educatiu, però sobretot per part dels mitjans de comunicació tant públics com privats, pot fer virar el mainstream juvenil consumista cap a unes posicions més conciliadores tant personalment com nacionalment. Només si sabem endegar aquests dos canvis amb fermesa i decisió serà possible aconseguir una societat personalment equilibrada, socialment cohesionada i nacionalment compromesa. Una societat la felicitat de la qual no se sustenti exclusivament en el consum sinó en d’altres activitats positives, creatives. Com diria Lipovetsky, “activitats que regalin a l’home un ideal molt més ple que el pur acte consumista”.