Tornar als clàssics. A propòsit de la reedició dels clàssics de la Fundació Bernat Metge

El poeta Pedro Salinas solia dir en les cartes a la seva estimada que li abelliria d’allò més estiuejar dins d’una ègloga de Garcilaso de la Vega. A tots nosaltres, més d’un cop, ens haurà plagut que el nostre enemic tingués les armes discursives d’un Ciceró, la sentenciositat de Sèneca o la magnificència melancònica de Virgili. Perquè tot allò que ens és oposat ens és estimat, per tal que n’esperem, en la distància, vigor i emoció. Els clàssics ens ajuden a pensar en aquest marc d’excessos ponderables.

La literatura és a la vegada la por a la flama i el paisatge de la raó. En les tristes darreries del franquisme, en les cases cultes, al bell mig d’algun fosc passadís, es podien trobar uns pocs prestatges que contenien els lloms ocres de les antigues edicions de la Bernat Metge. A destemps, com es coneix tot en aquesta vida, calia impregnar-se d’Ovidi, de Lucreci, de Virgili, de Sèneca, d’Hesíode. Treballs, amors, història, política. Cartes, discursos, dístics elegíacs. Aquells pocs metres en la foscor eren un horitzó d’expectatives. Un clàssic funciona, en termes pràctics, com un mite: és un patró sempre renovable, que constitueix una càpsula de sentit i de qualitat no només per a consum particular sinó també col•lectiu. Són els llibres que cal tenir a casa, i que sobretot convé llegir, una vegada i una altra. Importen per a nosaltres l’harmonia, la serenitat però també la passió, l’excés, l’error que sostenen.

La renovació d’un clàssic i el seu accés permanent és responsabilitat d’una cultura seriosa. Això vol dir que la societat, o la part d’aquella societat que pot ocupar-se’n, té el deure d’establir una constant permeabilitat entre l’obra del passat i la del present. Traduir i tornar a traduir, editar i tornar a editar.

Els atzars de la vida reporten herències familiars sovint incompletes. I allò que esperàvem no arriba: no arriben els volums de Sófocles, ni d’Eurípides, ni de Virgili. I el lector es consola, com ho havia fet Màrius Torres, amb les Vides paral•leles de Plutarc, que Carles Riba va traduir. Amb tot, una biblioteca partida no deixa de ser un goig discret perquè els mals de la literatura són uns altres  Un clàssic és un món, un sil•labari moral i estilístic de casos i condicions, de venturoses vides lligades en un text. En el seu procés de recepció, també hi ha models de traducció que cal preservar, models de col•lecció, models d’edició, que representen la capacitat d’un poble per salvar-se, que són el rigor del futur. Tornar al mercat aquestes traduccions no és tampoc una tasca neutral quan les condicions les han fetes excepcionals i excepcional hauria de ser també la seva recepció.

Ara la reedició de la col•lecció d’escriptors grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, del que va ser un somni de cultura en temps difícils i una lliçó per als moments actuals, permetrà a tothom de refer allò que els anys ens volen prendre tard o d’hora.