Les “dues Bolívies” i l’estabilitat regional

Bolívia està dividida per dues cosmovisions completament oposades al voltant del model territorial de l’Estat i del rol que ha d’exercir el Govern central sobre l’economia. D’una banda, el president Evo Morales i el seu Movimiento al Socialismo (MAS) −que representen la Bolívia camperola i indígena i els departaments occidentals més pobres− defensen un estat unitari, centralista i intervencionista. De l’altra, el principal partit de l’oposició, Podemos, i els prefectes dels departaments d’orient −que representen la Bolívia més urbana, conservadora, de descendència europea i l’oligarquia econòmica− advoquen no només per una descentralització política on cada departament disposi del seu propi estatut d’autonomia, sinó també per una gestió directa més substancial dels recursos generats en el seu territori, provinents de l’explotació dels jaciments de gas i dels cultius agrícoles com la soja.

En aquest context, ambdues parts han tirat pel dret a l’hora de fer valer les seves pretensions. Mentre els autonomistes d’orient, encapçalats per Santa Cruz, convocaven un referèndum no oficial per aprovar els seus estatuts d’autonomia, Morales aconseguia, amb l’absència de Podemos, que l’assemblea constituent donés llum verda a una nova carta magna feta a la seva mida i esbiaixada ideològicament. Davant d’aquest punt mort −caracteritzat per la desobediència civil i la voluntat d’imposar un nou text constitucional−, el president bolivià pren una decisió sense precedents: celebrar un referèndum revocatori (a l’agost) per a totes les autoritats, inclosa la seva.

Amb aquesta maniobra, Morales pretenia reforçar la seva figura i disminuir el nombre de prefectes de l’oposició, reduint així el seu espai polític. Si bé Morales va obtenir un suport superior al de les eleccions presidencials del 2005 (del 54% al 68%), els quatre governadors “díscols” d’orient (Santa Cruz, Tarija, Pando i Beni) van ser igualment confirmats en el càrrec (vet aquí un exemple de joc de suma zero!). La celebració d’aquest referèndum, que fou secundat també per l’oposició, ha de ser criticat, ja que desvirtua no només la raison d’être de la política (on ha de prevaldre la deliberació i el consens) sinó també l’essència de la democràcia representativa, que queda reduïda a una mera “democràcia plebiscitària” pròpia d’aquell que diu “o estàs amb mi, o en contra de mi”.

L’esclat de la violència a Bolívia és, doncs, resultat del xoc frontal entre dues legitimitats i dues agendes polítiques irreconciliables que, fins fa poc, havien transcorregut per camins separats però que, inevitablement, han hagut de convergir. I ho han fet de manera traumàtica. Per si això fos poc, el conflicte s’ha regionalitzat. En solidaritat amb el seu homòleg bolivià, Hugo Chávez també ha expulsat del país l’ambaixador dels Estats Units, acusant Washington d’estar darrere dels moviments autonomistes. Els atacs de Chávez contra els Estats Units són ja una constant però s’han d’interpretar com un intent més per desviar l’atenció sobre els seus problemes domèstics (inflació desbocada, corrupció, pèrdua de popularitat, etc.). No obstant això, sembla que la Unión de Naciones Suramericanas (UNASUR) està més centrada en apropar postures que en llançar més llenya al foc. I no és estrany si es té en compte que l’Argentina i el Brasil temen els efectes que tindrien a mig termini els talls de subministrament del gas bolivià sobre el funcionament de les seves indústries i el consum domèstic. I els Estats Units faran bé de mantenir-se’n al marge i deixar que l’esquerra sensata d’Amèrica Llatina, en mans de Michelle Bachelet i Lula da Silva, s’encarreguin no només d’arbitrar en el conflicte, sinó també de desactivar els intents d’ingerència de Chávez.

En qualsevol cas, la resolució del conflicte ha de passar, almenys, per tres premisses a nivell intern: 1) els actors estratègics s’hauran de reconèixer mútuament com a interlocutors vàlids; 2) el resultat del diàleg s’haurà de traduir en concessions per a les dues parts i; 3) la nova constitució haurà de donar cabuda a les diferents sensibilitats i opcions polítiques perquè ningú se’n senti exclòs. Morales hauria de reconèixer la voluntat d’autonomia política, abandonar parcialment la idea romàntica d’“indigenitzar” Bolívia (no pot posar el comptador de la història a zero i negar l’empremta occidental!), assentar les bases per a una economia més diversificada i, sobretot, menys depenent de les rendes provinents dels recursos naturals. La confiscació arbitrària de terres o les nacionalitzacions d’empreses que promou el no tan renovat “socialisme del segle XXI” tampoc són el camí a seguir. I l’oposició hauria de reconèixer la legitimitat democràtica de Morales i el dret dels exclosos històricament i, en especial, dels indígenes, a millorar les seves condicions de vida i a fer sentir la seva veu. I és que, no ens enganyem, l’arrel del problema es troba també en aquest últim punt.

Esperem que la política, entesa com la pràctica col•lectiva per excel•lència en la gestió del conflicte social, s’acabi imposant. Si no és així, es corre el risc que la crisi boliviana es converteixi en un conflicte regional sense precedents.