M’empipa una mica emprar un eslògan “fraguista” i dels anys seixanta del segle passat, però les coses són com són. En definitiva, encara no m’he refet de la sorpresa, en aquest any econòmicament apocalíptic, en comprovar personalment la generositat catalana. En concret, com a eventual telefonista a la Marató de TV3. Sense plantejar-m’ho gens, en l’inconscient sé que pensava que, donada la crisi, les aportacions serien molt més discretes que ens anys anteriors (crec haver-hi participat, gairebé, des del començament; ergo, des de fa anys). Ben al contrari .
Encara és més curiós quan fa pocs dies a la portada del diari britànic The Times s’informava que la major part d’ONGS (Organitzacions No Governamentals) del Regne Unit, aquest any han hagut de contractar molta menys gent que no pas els anys anteriors, per a la distribució dels seus ajuts. Un fet que el diari s’explicava per mor de la crisi econòmica global, que afecta aquell país com ens afecta a nosaltres. Considerem, a més a més, que la Pèrfida Albion, part d’aquell Regne, és mater et magistra en l’amor al proïsme de rendiment evident: donacions. Segurament, com a herència victoriana. Per aquell “remordiment social”, conseqüència, entre d’altres, d’haver estat un país de “negreros”, exemplificats des del senyor Tate (i d’aquí la Tate Gallery londinenca) fins al qui i què vulguem. No crec exagerat dir que la seva Oxfam, per exemple, va ser una de les primeres ONGS, quan aquí no teníem ni idea del que era el comerç just. Si més no, aquesta és la meva percepció i experiència.
Tot amb tot, m’alegra que els catalans siguem distints i que al mal temps (i ho és, no en tinc dubte) hi posem bona cara caritativa. La caritat és una paraula que bíblicament es pot intercanviar, i de fet es fa segons les versions, amb amor. Està bé, doncs, que entonem una mena de “visca l’amor” salvatpapasseitià envers el proïsme i des d’un canal televisiu que és la nostra ONG particular i obligatòria que, per més que diguin alguns dels seus dirigents, passa per hores més que baixes. Em pregunto si tindrà alguna cosa a veure amb una certa resurrecció de la societat civil catalana. Una societat que comença a estar una mica cansada de sets i vuits i cartes que no lliguen de finançaments que no arriben, d’irreals omegues independentistes i de tantes i tantes preocupacions que s’apleguen a una crisi econòmica que, segons sembla, tan sols ha acabat de començar.
En qualsevol cas, i per aquesta vegada, m’agrada que els catalans siguem distints als britànics. Que creiem més que no pas ells en l’amor.