Què llegir (I)

Es movem per preferències –d’autor, de gènere, d’època–, per limitacions –de llengua, per exemple, i depèn de traduccions–, i fins i tot sense notar-ho és guiat pels filtres comuns a què se sotmeten les obres literàries: la crítica, el ressò en els mitjans de comunicació, la simple publicitat, el prestigi d’una línia editorial o la confiança en el llibreter habitual.

Tanmateix, sempre sorgeix la qüestió, un cop hom s’avesa tant als llibres que vol que la seva biblioteca particular respongui a criteris sòlids, de quins són aquells textos que haurien de convertir el lector en algú que formi part de l’engranatge que dóna suport a la mateixa tradició literària. Perquè sense lectors no hi ha literatura.

Des del meu punt de vista, en qualsevol ofici, i el de lector n’és un, la persona culta és la que coneix la història de la seva feina. Portat això al terreny literari, vol dir que un lector hauria de ser capaç de poder explicar amb títols a la mà la història d’una literatura. Amb el benentès que la literatura, fins i tot la més rupturista no és altra cosa que una baula en una successió ininterrompuda, almenys des del moment en què una llengua fa la seva aparició. En el cas català, l’afer es complica més del normal, com a conseqüència de tenir una tradició que ha patit una important pèrdua de memòria i que per tant no ha pogut comptar amb un procés continu en el pla creatiu i en el dels estudis literaris.

El tall sofert a la fi de l’edat mitjana ha estat excessivament fort. De tal manera, per exemple, que una novel•la tan extraordinària com el Tirant lo Blanc no exerceix cap mena d’influència fins al segle XX, mentre resulta decisiva en l’elaboració d’una obra tan justament indiscutida i celebrada com El Quixot. El Tirant marca una fita en un camí on compta amb antecedents il•lustres, com el Jaufré, al segle XIII, i brillants companys de viatge com el Curial e Güelfa, aproximadament als mateixos anys del segle XV. I el Tirant és també un moment destacat en el si d’una línia novel•lística on, al costat de Cervantes, hi hauríem de situar Rabelais, Sterne o Joseph Roth. Serveixi aquesta darrera anotació per dir que el coneixement d’una literatura mai no es pot produir aïlladament, sinó sempre en relació amb d’altres literatures. Això és particularment obvi en el cas català, que neix d’una matriu que té els seus principals focus més enllà dels Pirineus, en una Occitània que imposava el seu prestigi en un extens territori que anava de Bordeus a Venècia i de Tortosa a Llemotges.