Marc Bou
Present day / July 07, 2009
La comunitat internacional es va esglaiar en saber que el president d’Hondures, Manuel Zelaya, havia estat deposat per l’exèrcit i expulsat del país després de voler forçar una consulta popular que li permetés, al seu torn, modificar la constitució i optar per un segon mandat. Més enllà de la dubtosa legalitat d’aquesta iniciativa, la manera com s’ha produït el cessament i el posterior desterrament de Zelaya és, vagi per endavant, intolerable. Però que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. La crisi política d’Hondures mereix una reflexió més profunda i crítica i, sobretot, una mirada regional.
En primer lloc, seria un greu error pensar que els cops d’estat són la manifestació exclusiva d’involució democràtica a l’Amèrica Llatina. Certament, un cop d’estat exemplifica el màxim menyspreu per les institucions representatives i pel pluralisme polític, però no és l’únic supòsit. El control dels mitjans de comunicació, el tancament de cadenes i emissores de radiodifusió crítiques amb l’oficialisme, la persecució de les veus dissidents i de l’oposició, la cooptació progressiva de la magistratura, la corrupció i el clientelisme de les elits, les nacionalitzacions d’empreses, les expropiacions arbitràries de propietats o el frau electoral són pràctiques que tenen uns efectes igualment nefastos per a la sostenibilitat d’una democràcia a mitjà i llarg termini. I aquestes són realitats que caracteritzen, amb diferents intensitats i matisos, els governs de Chávez, Morales, Correa o Ortega, precisament els més bel·ligerants amb el govern interí.
En segon lloc, és reprovable l’obsessió dels dirigents llatinoamericans per la reelecció indefinida. Per tal d’eliminar la limitació de mandats, no han dubtat a engegar processos de reforma constitucional. I poc els ha preocupat la polarització social que això ha comportat. La reelecció no seria vista com un problema si no fos perquè una part important de la ciutadania entén que, mitjançant presidències vitalícies, es vol imposar, sí o sí, un model social, polític i econòmic excloent. La discussió no ha girat al voltant dels pros i els contres de la pròpia reelecció (enfocament funcional), sinó al voltant del fet que els presidents puguin continuar en el càrrec per aplicar projectes esbiaixats (enfocament ideològic).
Els esdeveniments regionals posen de manifest que el “socialisme del segle XXI” no és una doctrina aglutinadora. En el fons, allò primordial per aquests dirigents no són les regles del joc democràtiques –que, per definició, han de ser neutres i relativament estables–, sinó convertir-se en messies polítics o en versions actualitzades dels antics “libertadores”. Només que avui són conscients que necessiten d’una façana democràtica per ocultar o dissimular les seves autèntiques motivacions. Sigui com sigui, aquest populisme desvirtua l’essència de la democràcia perquè busca concentrar cada cop més poder i noquejar la resta de poders de l’estat. Zelaya ha estat víctima d’aquesta obstinació.
En tercer lloc, el rol de Chávez requereix d’un comentari a part. Es diu que les comparacions són odioses, però és sorprenent, si no insultant, que el president veneçolà critiqui el cop d’estat contra un representant escollit democràticament quan, el 1992, va fer exactament el mateix. El que inquieta realment Chávez és la possibilitat de perdre un dels seus aliats més incondicionals, no que es violin les regles democràtiques. Chávez critica constantment les presumptes ingerències i conspiracions dels EUA a la regió, però el mandatari veneçolà no predica amb l’exemple. Hem de recordar que s’ingereix constantment en els assumptes interns dels països veïns. Per exemple, a les darreres eleccions al Perú va alinear-se obertament amb l’ultranacionalista Ollanta Humala; a Mèxic, amb el polèmic candidat López Obrador; a Bolívia va censurar durament els moviments autonomistes de l’Orient contraris al model de país que propugna Morales; i, a Colòmbia ha mantingut un estira-i-arronsa amb Uribe per les FARC, que ha desembocat en més d’un conflicte diplomàtic.
Finalment, els actors polítics i judicials d’Hondures s’han equivocat de ple a l’hora de recórrer a l’exèrcit. La via del judici polític o impeachment era l’única opció vàlida. Els excessos de Zelaya s’han contingut amb més excessos i la corda de la democràcia s’ha tensat tant que ha cedit. No obstant això, seria il·lús pensar que amb la restitució de Zelaya es tancarà la crisis. Probablement s’agreujaria perquè, ara per ara, no gaudeix de cap suport institucional i tampoc del seu partit. I aquí la comunitat internacional i molts analistes polítics han pecat de massa ingenuïtat o d’una visió parcial de la realitat. El cop d’estat d’Hondures és tan antidemocràtic com els intents de “revolució bolivariana” que defensa Zelaya i l’esquerra populista de l’Amèrica Llatina. La diferència és que en el primer supòsit l’impacte negatiu sobre la democràcia és immediat; mentre que en el segon cas l’impacte és molt més subtil i requereix d’un marge temporal més dilatat. Denunciem el cop d’estat d’Hondures, però denunciem amb la mateixa força les maniobres constants d’utilització fraudulenta de les regles democràtiques. En cas contrari, estarem donant carta blanca i legitimant, si es vol per omissió o desídia, “petits cops d’estat” com els que pretenia Zelaya.
