Agustí Pons
Article / October 10, 2006
Josep Faulí va ser el primer director de l’Avui; i el meu primer director, a l’Avui. Després, vam coincidir com a jurats del premi Lletra d’Or; finalment, en aquests darrers anys ha tingut la paciència de llegir-se els originals d’alguns dels llibres que he publicat, i en tots els casos n’ha fet observacions encertades, que he incorporat a la redacció final. Personatge generós, quan vaig escriure la biografia de Lluís Carulla –finalment, no publicada– em va deixar el seu treball sobre Òmnium Cultural, aleshores inèdit, i que incloïa moltes dades que jo vaig utilitzar abundosament. Em sento, doncs, afectat per la seva mort, tot i que aquesta era esperable –si és que una mort és esperable en alguna ocasió-.
Però, més enllà dels meus sentiments personals, voldria esbossar dues reflexions al voltant de la mort de Josep Faulí. En primer lloc, l’exemple de la seva coherència. L’esquela posada per la familia a La Vanguardia s’acaba amb tres paraules: Fe, Pàtria, Amor. Són tres conceptes catedralicis en època de deconstruccions ideològiques, però són tres conceptes presents en la vida quotidiana de Josep Faulí, en la seva presa de decisions. Que les seves conviccions fossin de pedra picada li va causar, naturalment, alguns mals de cap. Primer, amb la censura franquista que li prohibia articles i, de tant en tant, la secció sencera i tot, sobre llibres catalans, que publicava cada setmana a Diario de Barcelona. Després, ja en època democràtica, va patir la incomprensió dels seus amics –o, si més no, dels qui haurien d’haver estat els seus amics professionals– i això explica, per exemple, que es quedés abruptament al carrer, a l’atur, pocs mesos després d’haver començat a dirigir l’Avui. No crec que, a hores d’ara, sigui gaire rellevant esbrinar qui tenia les raons i qui tenia les desraons –o part de les raons, i part de les desraons. L’important és subratllar que, per convicció, Josep Faulí va deixar un lloc professional còmode i va passar a dirigir l’Avui; i que per convicció es va trobar al carrer, al cap de pocs mesos. Ell intentava viure coherentment amb allò que creia i, en aquest punt, ha estat un exemple d’honestedat. Aquesta coherència és més subratllable si tenim en compte que Faulí ha viscut la llarga etapa de les enganyifes ideològiques –una de les causes d’això que n’hem vingut a dir la crisi de la modernitat– quan bona part dels líders d’opinió intel•lectuals i mediàtics predicaven unes propostes polítiques i socials que no estaven disposats a assumir en la seva vida quotidiana.
L’altre punt de reflexió que voldria esbossar se situa al voltant de l’experiència de l’Avui. Més enllà dels èxits i dels errors de la seva gestió com a director, la trajectòria del diari Avui planteja una pregunta molt crua, que afecta el moll de l’os de les característiques de la societat catalana. Un diari pot modelar un país, o n’és el seu reflex? No és, encara que ho sembli, una pregunta merament retòrica. Faulí coneixia bé les reflexions dels promotors dels Quaderns de l’exili sobre les relacions entre un país i una cultura. Una cultura no fa un país –Occitània en seria l’exemple–, sinó que és un país el que acaba vertebrant una cultura. En un moment donat, alguns dels qui vam participar en la sortida de l’Avui vam creure que a través d’una premsa, d’un diari, podríem modelar un país. No sé fins a quin punt Faulí va participar d’aquesta fal•làcia. En tot cas, ell va apostar perquè fos un diari escrit en llengua catalana, i nascut del sentiment catalanista més popular, el que ocupés un espai de centralitat en el panorama periodístic català. Ara sabem que era una quimera, entre altres raons, perquè un diari no es pot inventar un país. Ben a l’inrevés: les característiques dels mitjans de comunicació són un mirall de les característiques més profundes de la societat en la qual neixen, viuen i, si no perden la seva capacitat d’adaptació, sobreviuen.
