A València el vàrem tenir molt a prop .Tots, de més lluny o de més a prop, vàrem poder veure la seva capacitat de no deixar que ningú manipulés la seva absoluta coherència. Sense condemnes políticament interessades, digué tot el que calia dir, amb una valentia, una pre-cisió i una claredat envejables. Els pastors de casa nostra i de més enllà de l'Ebre, sentiren dir al Papa molt del que ells interessadament tantes vegades callen. Els qui identifiquen o confonen l’Església amb una determinada mi-litància política es van veure decebuts al cons-tatar que el Papa no s’avenia a sencundar, com ja ho deixà clar a la Deus Caritas Est, ideologies polítiques, ni que estiguessin dis-fressades d’antropologia cristiana.
Tot això, però, pot ser no agrada a tothom. En determinats ambients i en alguns nous movi-ments, sembla que el Papa s’hagi mort de cop: mai és citat si nó és explícitament indispensa-ble. El mal gust d’evocar contínuament, en presència d’ell, una i altra vegada, el seu an-tecessor, tot reclamant aplaudiments, ho veié-rem a la Vetlla del dissabte, dia 8 de juliol, a València. Es volia mediatitzar o al menys de-valuar la persona i el magisteri de Benet XVI? Tothom, però, ha hagut d’admetre que l’estada valenciana de Benet XVI fou un ca-polaboro de seny, de raó, de prudència i de valentia per part del Papa. Tot plegat dut a terme amb una gran decisió i un control abso-lut dels gestos, dels mots i de les situacions.
Darrerament, l'incident provocat per la seva conferència a la Universitat de Ratisbona, semblaria devaluar aquestes afirmacions. A alguns els va fer pensar que hi havia poca ex-periència 'diplomàtica' per part del Papa Rat-zinger. A d’altres ens ha fet sospitar, en canvi, que s'havia acabat l'època en la qual el diàleg i l'acolliment d'altres cultures i religions supo-sava la devaluació de la pròpia identitat. Crec que, ara, es postula un aclariment de la identi-tat catòlica, amb la diversitat ideològica, polí-tica i filosòfica que ja postulà Pius XI i que està en el tarannà mateix d'aquesta confessió. El Papa actual, deixeble de Romano Guardini, no admet que el cristianisme sigui una ideolo-gia, una opció política, una determinada con-cepció filosòfica o una antropologia depenent d'unes coordenades concretes de la història de la filosofia. Com ja deixà molt clar en la Deus Caritas Est, el cristianisme, és el seguiment d'Un que, per els cristians, és la mesura de totes les coses. D'Un, Logos i Raó de Déu, que, com deia Pau de Tars, amb l'amor, ens ha alliberat de la fatalitat del món de la violència, de la venjança i de l'odi criminal.
Crec que assistim al desenvolupament d’un pontificat que va obrint-se pas cap uns horit-zons nous i engrescadors: portar a plenitud, sense mistificacions ni camuflatges, sense perversions ni relectures correctives, el gran ideal que, des del Beat Joan XXIII, ha repre-sentat per a l’Església Catòlica el gran esde-veniment del Concili General Vaticà II. En aquesta aventura engrescadora i estimulant, els horitzons han estat traçats i definits per una de les ments més clares en aquell esdeve-niment conciliar, les paraules de la qual anà-vem a sentir, algunes tardes, a Roma i durant els anys seixanta, els joves estudiants de Teo-logia, com ho era jo mateix quan tenia un xic més de vint anys.
Poc a poc els catòlics es van adonant de l’immens regal que han rebut de Déu amb aquest pontificat i comencen a estimar “l’humil treballador de la vinya del Senyor”, que va mostrant, però, una gran experiència en el cultiu del raïm i fins i tot en l’elaboració del bon vi que s’ha de preparar per al banquet escatològic. Els cristians hem de pregar inten-sament pel Pontífex romà amb els mots tradi-cionals: “Dominus conservet eum et vivificet eum et beatum faciat eum in terra et non tra-dat eum in manu inimicorum eius (Que el Se-nyor ens el conservi, li doni vitalitat i l'ompli de benaurança aquí a la terra i no el lliuri en mans dels seus enemics)”. Amén.
