Sobre això de les vegueries

Deixant de banda aquest curiós ús del present com a forma verbal en un text jurídic que bàsicament expressa futuribles (i el més calent és a l’aigüera), considerem a continuació allò que diu el mateix article 90 de l’Estatut vigent (se suposa) en el seu punt 4: “La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament.”

Agafant-se a aquest punt, i desplegant l’Estatut vigent (se suposa), el conseller de Governació ha impulsat un projecte de llei de vegueries que ara com ara no ha estat assumit ni aprovat pel Govern de la Generalitat. Ni és de suposar que ho faci. Perquè el més provable és que amb aquest projecte de llei passi el mateix que amb la Llei electoral ara en aproximacions de consideració. Som en any d’eleccions (teòricament pel novembre, si no s’avancen a abans de l’estiu, com és ben possible) i hi ha molts interessos en joc. Així que la prudència aconsellarà, una vegada més, que res no canviï.

I, tanmateix, la Catalunya autònoma necessita aquests canvis estructurals per millor autoadministrar-se i per aprofitar amb més eficiència els seus potencials. Si el que volem és acostar la política al ciutadà, i que aquest se senti més implicat en els afers comuns, com es diu, cal entendre que una llei electoral que converteixi el diputat en un representant més proper i alhora una llei territorial que es vulgui més adequada a les necessitats específiques de la població i l’economia del país han d’anar en el mateix projecte. I per ara no ho sembla.

La cosa, és clar, és complicada. Sobretot perquè els canvis profunds en les estructures que afecten el poder establert, amb tants i tants interessos creats, no solen ser fàcils de fer en moments de tranquil•litat i bons aliments. Històricament, el catalanisme, sobretot quan no ha manat, ha considerat que calia superar el model provincial imposat des de 1833, que converteix les províncies en circumscripcions electorals. Però per ara no ha estat possible d’acabar amb les diputacions provincials (ni tan sols aplicant el mateix truc que va convertir els governs civils en “subdelegacions” de la delegació del Govern central i que ara bé podria convertir, és clar, les diputacions en els consells de vegueria de què parla l’Estatut de 2006).

Els consells comarcals ja es van crear per superar la divisió administrativa tradicional de Catalunya en quatre “províncies” (també anomenades, eufemísticament, “demarcacions”). Però aquestes no han desaparegut administrativament, ni electoralment. I les diputacions s’han convertit en uns centres de poder formidables. Especialment la de Barcelona. Que actua com a administració teòricament de suport als municipis bàsicament en la mateixa conurbació per a la qual ara es torna a pensar en la possibilitat de restituir com a àmbit administratiu l’extinta Àrea Metropolitana de Barcelona.

Per sota de Brussel•les, per sota del Govern de Madrid i del de la Generalitat, els àmbits de l’Administració local són ara el municipal de municipis i mancomunitats de municipis, el comarcal dels consells comarcals i el provincial de les diputacions provincials. No sembla raonable que les vegueries puguin ser enteses com a necessàries sense la simplificació d’aquest panorama. Però si volem suprimir les diputacions, o modificar les circumscripcions electorals ara lligades a les províncies, caldrà tenir en compte que, com ja adverteix l’Estatut vigent (se suposa), “l’alteració dels límits provincials s’ha de portar a terme amb el que estableix l’article 141.1 de la Constitució”. I això no permet tampoc, ai!, ni somiar com a solució en la “província única”.