La seguretat als Estats Units

Des de l’11 de setembre de 2001, els Estats Units es troben en una guerra on hom no hi veu mobilitzacions ni situacions d’emergència, però que ja ha donat una victòria important a Al-Qaeda, perquè els americans han renunciat a un sistema de vida que feia el seu país diferent dels altres i han perdut les llibertats i la falta de controls que tant s’estimaven.

O podria ser que no se’ls estimin tant: per molt que la Constitució d’aquest país sigui federalista, els nord-americans estan cada dia més disposats a posar tot el control en mans d’un govern central i, per molt que parlin de les seves llibertats, no hi ha gaire resistència a acceptar mesures que fa deu anys haurien semblat inacceptables. Les enquestes indiquen que gairebé el 80% dels nord-americans acaten els controls dels aeroports, on cal que es treguin les sabates, les jaquetes, desfer mig equipatge i despullar-se electrònicament amb les noves màquines.

Han oblidat ja l’època en què els nord-americans acompanyaven amics i familiars fins a la porta de sortida als aeroports, on gairebé no s’hi veien policies i ningú havia de portar un document d’identificació. Avui, a més de la penitència en què s’han convertit els vols comercials, la burocràcia és tan pesada per als nord-americans com per a la resta del món, amb la càrrega addicional que no és un país preparat per a aquesta mena de controls, en part perquè no són habituals i en part perquè l’Administració pública és massa gran per ser eficient.

Malgrat que no hi ha ni un carnet d’identificació personal, considerat inacceptable perquè és “donar massa control al Govern”, no es pot entrar avui ni tan sols en molts edificis d’empreses comercials sense presentar el permís de conduir, un document avui en dia imprescindible tant per als que tenen cotxe com per als que no, perquè s’ha convertit en el vehicle no oficial d’identitat. I no parlem dels edificis de Govern, on fins i tot els mateixos funcionaris de vegades han de passar controls –i encara menys de fer cap acudit sobre els controls dels aeroports, perquè l’humor sembla augmentar el perill i fins i tot pot ofendre els funcionats amb la tasca heroica de regirar maletes i confiscar cremes i perfums.

És irònic el fet que l’aeroport d’Amsterdam no volia controlar amb les màquines que escanegen sota la roba els passatgers amb destinació als Estats Units per no tenir problemes legals, i ara són precisament els nord-americans els qui les exigeixen –i l’únic consol és que la demanda gran d’un país amb tants aeroports en podria fer abaixar els preus.

Resoldre el problema, però, és especialment difícil als Estats Units, on hi ha tabús polítics que no els permeten fer coses habituals en altres llocs. Així, malgrat que admiren la capacitat dels israelians de prevenir el terrorisme, aquí seria inacceptable interrogar els passatgers com ho fan els agents israelians, i encara menys vigilar les persones segons el “perfil”, perquè s’entén com a discriminació. Els agents de seguretat dels aeroports no es concentren en els homes relativament joves, els únics que fins ara han fet terrorisme, sinó que per raons polítiques han de ser igualment sospitosos els infants, les seves àvies o la gent gran amb dificultats per caminar.

Una enquesta de fa pocs dies mostrava que la meitat del país confia en les màquines que fa uns mesos semblaven d’una indiscreció intolerable, però només un 28% creu en la vigilància per “perfil”. No ens n’hem de sorprendre: és el mateix patró dels serveis secrets que ja fa temps s’han allunyat de la pràctica “immoral” de l’espionatge, per confiar en els milions de converses i senyals registrats per satèl•lits i micròfons, on no hi ha intencions ni actituds que es puguin criticar per alguna inclinació política.

És una pràctica que va començar als anys de Jimmy Carter i que no ha canviat ni després dels atacs de fa vuit anys a Nova York, del darrer novembre amb la massacre d’un psiquiatra musulmà a Fort Hood o del darrer dia de Nadal quan l’electrònica no va trobar “prou sospitós” el jove nigerià aspirant a suïcida, malgrat el seu radicalisme islàmic, l’advertència del seu pare o el fet que va pagar en metàl•lic per un viatge sense retorn.