Una església neutral a Catalunya?

Després del tractament que Torras i Bages donà a aquest tema en La tradició catalana, amb una orientació més aviat regionalista i romàntica, com corresponia a l’època, no hi havia hagut un posicionament tan ferm i tan ben fonamentat sobre la condició nacional d’aquest país. Deia així el document: “Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història.” Era una defensa inequívoca i contundent dels drets de la nació catalana a ser i a ser respectada: “Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat, dels pobles i de les nacions i nacionalitats han de ser respectats, i fins i tot promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.”

Durant aquests darrers anys la jerarquia catòlica catalana ha callat. De tota manera, no val a oblidar certes declaracions de l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, com la que va fer l’agost del 2005, en les quals es referí al sector de la jerarquia catòlica espanyola que sent nostàlgia del nacionalcatolicisme i que sol presentar-se com a defensora a ultrança de la unitat d’Espanya, concebuda d’acord amb criteris de caire totalitari.

Ara, transcorregut el quart de segle des de la publicació d’aquell cèlebre document, i pocs dies després de la presa de posició conjunta de la premsa catalana en l’editorial “Per la dignitat de Catalunya”, s’ha alçat la veu de Martínez Sistach. El cardenal de Barcelona reafirma la validesa i la vigència d’Arrels cristianes de Catalunya. Aquesta veu hauria de concitar el ressò de la resta de bisbes del país, perquè els creients i els no creients sàpiguen que l’Església jeràrquica té un compromís inalterable amb el present i el futur de Catalunya. Per ara, que jo sàpiga, no s’ha sumat cap altra jerarquia a la iniciativa de Martínez Sistach. Què pensen els successors d’aquells que fa vint-i-cinc anys avalaren aquell gran document en defensa d’aquest país? La neutralitat en aquesta qüestió denota dues mancances: de convicció i de valentia. I, a més, esdevé una coartada que afavoreix els interessos d’aquells eclesiàstics que, des d’organitzacions conservadores i sovint retrògrades, s’oposen directament o dissimuladament al fet diferencial català en benefici de l’uniformisme espanyol, com si a Catalunya una església espanyolitzada fos més evangèlica que una església encarnada en la cultura, la llengua i el tarannà del seu país.