Decebuts amb la pandèmia?

Què és més exagerat, però? L’enfocament que van fer les autoritats sanitàries o les reaccions crítiques que sorgeixen ara?
Hauríem de procurar situar la qüestió en els seus termes justos: en molts aspectes, la nostra societat fa front a fenòmens nous, desconeguts, sense experiència prèvia en la història de la humanitat. Mai no havien viscut tants humans al planeta, mai no s’havia gaudit d’una mobilitat tan intensa i tan ràpida com l’actual. En conseqüència, és pràcticament impossible de saber com es comportarà un virus nou. Què anhelem que facin els responsables mèdics en aquest escenari? Que posin en marxa uns dispositius d’alerta i de resposta que potser s’haurien pogut estalviar o que esperin a veure com evoluciona l’epidèmia retallant la pròpia capacitat de maniobra?

Convindria que aquest fos un debat que féssim i que resolguéssim d’una vegada per totes. Hem de ser conscients que situacions com la grip A esdevindran la norma: cada vegada haurem de reaccionar més sovint davant la sospita argumentada que hi ha una amenaça real, amb efectes greus, però que no podrem estar-ne segurs fins que no es produeixi, quan potser ja sigui massa tard. És un dels signes del nostre temps. Hem d’aprendre a viure amb un risc de nova factura. I seria molt útil que assumíssim quina és la millor manera de gestionar-lo: amb accions preventives que poden resultar desproporcionades o amb una actitud escèptica que, en el pitjor dels casos, ens impedeixi de reaccionar a temps? Aquest és el veritable dilema. No hi ha una solució plàcida. La que adoptem tindrà el seu preu.

Ara, molts epidemiòlegs estan doblement feliços per com ha anat tot plegat: la grip A no ha causat el mal que s’havia pronosticat i, al mateix temps, s’ha pogut comprovar que hi ha capacitat de resposta a un repte d’aquesta magnitud, encara que en aquesta ocasió no hagi calgut. Estarem disposats a posar-la en pràctica novament quan es congriï la pròxima amenaça plausible? Aquest és el quid de la qüestió. Serem capaços d’assumir, culturalment, els riscos d’aquest món que transita per territoris ignots?
Podríem dir que estem abocats al debat entre dues dites populars: si és millor prevenir que curar o si és pitjor el remei que la malaltia. El refranyer il•lustra, en aquest cas, les nostres contradiccions. Volem evitar la malaltia i volem, alhora, que el preu (no tan sols econòmic) sigui barat. Tanmateix, no ens adonem que, en la societat global que hem construït, aquesta opció ja no és viable. Vet aquí el veritable problema.