For some years now the Generalitat and the Catalan political parties, as well as the Catalan business world, have been calling for more infrastructures. An appeal that lately and during the debate on the Statute has intensified.

Read more

Benet XVI, aquell “humil treballador de la vinya del Senyor”que aparegué el 19 d’abril de 2005 a la Loggia de Sant Pere del Vaticà amb els hàbits del suprem pontificat, no ha estat mai una ‘fotocòpia’ de Joan Pau II. Un any sencer de casi silent auscultació que va fer creure a no pocs que amb aquest Papa podrien, com abans, seguir fent la seva, de forma quasi incontrolada i servint únicament l’obsequi de l’acatament mediàtic, ha quedat de sobte truncat amb unes mesures valentes, contundents, clares, precises i amb data de caducitat respecte al període anterior. Benet XVI, home humil i savi, ha deixat molt clar també que amb ell no s’hi juga. Episodis com els de l’encíclica o els intents de manipulació de la seva persona sembla que no vol que es repeteixin.

Read more

Josep Faulí va ser el primer director de l’Avui; i el meu primer director, a l’Avui. Després, vam coincidir com a jurats del premi Lletra d’Or; finalment, en aquests darrers anys ha tingut la paciència de llegir-se els originals d’alguns dels llibres que he publicat, i en tots els casos n’ha fet observacions encertades, que he incorporat a la redacció final. Personatge generós, quan vaig escriure la biografia de Lluís Carulla –finalment, no publicada– em va deixar el seu treball sobre Òmnium Cultural, aleshores inèdit, i que incloïa moltes dades que jo vaig utilitzar abundosament. Em sento, doncs, afectat per la seva mort, tot i que aquesta era esperable –si és que una mort és esperable en alguna ocasió-.

Read more

La concessió de les darreres creus de Sant Jordi mereix una reflexió que vagi més enllà de la immediatesa que produeix la sorpresa o la decepció, o totes dues coses, a la vista del criteri, o no criteri, amb què s’ha portat a terme, amb el benentès que el nomenclàtor d’enguany compta amb persones i entitats de mèrit objectiu indiscutible. Malauradament, això no minva una certa impressió de repartidora beneficiària d’amics i coneguts, que enguany ha superat les expectatives d’arbitrarietat i partidisme.

Read more

Certament, el cosmopolitisme mal entès d'aquesta senyora configura una actitud negativa pròpia d'aquells qui es vesteixen d'un fals universalisme per ocultar la seva visió reduccionista i acomplexada del que significa ser català al món. Ara bé, existeix una actitud complementària, alhora que contraposada, que al meu entendre és encara molt més perjudicial per al país. M'explico: segurament aquesta mateixa senyora, en baixar del tren, para a un bar a prendre un tallat. En dirigir-se al cambrer -que intueix per la seva aparença que no té les seves arrels familiars a Catalunya-, li parla directament en espanyol. Segurament no s'ha parat a pensar que el cambrer és prou intel·ligent per haver copsat que a Catalunya es parla una llengua pròpia, el català. O fins hi tot obvia que per l'edat ha estat escolaritzat en català i l'escriu millor que no pas ella. Marca una distància -el català no és per a tu- i dificulta que el cambrer es socialitzi normalment, no per falta de voluntat sinó d'oportunitats. Prou vergonya fa parlar en una llengua que no es domina, que amb el veto el cambrer ja té excusa per no fer cap esforç. Aquesta senyora segurament es considera catalanista (de tota la vida), defensora de la llengua, la tradició i la cultura catalanes. Però creu que el català és per entendre's amb "els d'aquí" i el castellà amb els "de fora". Aquesta actitud, que podríem batejar com el "micropolitisme", la pateixen aquelles persones que pensen que el català és quelcom preuat però que no cal compartir amb tots els catalans. Persones que discriminen els nouvinguts impedint-los accedir a la llengua, el pal de paller vertebrador i integrador del nostre poble. Aquesta tendència àmpliament estesa és tant perjudicial com el cosmopolitisme mal entès. També cal denunciar-la i afrontar-la amb militància diària i constant, parlant amb català a tot
arreu i amb tothom qui viu i treballa a Catalunya.

De l'actualitat de la darrera setmana, hem sel·leccionat les següents notícies:

Cultura catalana. Singular i universal

Aquest és el logotip de Miquel Barceló per a Frankfurt 2007, any en què la cultura catalana serà la protagonista de la Fira del Llibre de Frankfurt, la més tradicional i important fira del llibre que se celebra al món.
El director de la Fira, Jürgen Boos, es va adreçar en català als periodistes i editors per afirmar que “té sentit donar-li una plataforma al català. La llengua fa possible una identitat i prohibir-la és acabar amb aquesta identitat. La dictadura de Franco va prohibir el català. Fins i tot en privat només es podia parlar en castellà, però se’n van sortir. Ara més de 1.500 autors escriuen en català”. Al final de la roda de premsa, l’escriptor mallorquí Biel Mesquida va dir que “des de l’arribada de la democràcia i després de moltes lluites per la llengua, que encara duren, parlen en català –i no sempre l’escriuen– més de sis milions de ciutadans, el català s’ensenya a l’escola i a la universitat” . Amb tota seguretat, la fira serà un testimoni de la importància i vitalitat de la literatura catalana.

La multinacional canadenca Quebecor tria Catalunya

Quebecor, líder mundial en el sector d’arts gràfiques i impressió, ha triat Catalunya per ampliar el negoci i la capacitat de les seves instal•lacions ja existents a Santa Perpètua de Mogoda, on hi treballen 410 persones. La multinacional invertirà dotze milions d’euros per adquirir una nova rotativa, la més ràpida de les que hi ha actualment. L’empresa imprimeix fullets, revistes, llibres i directoris telefònics. A Catalunya va iniciar l’activitat l’any 1999 i opera amb les marques Altair, Rotocayfo, Rotoalpha, Caifosa i Espacio y Punto.

La inversió de l’Estat a Catalunya

Fa quaranta anys que el Consell General de Cambres elabora la Memòria Econòmica de Catalunya. En aquest treball queda clar que la inversió per habitant de l’Estat a Catalunya és un 12,6% inferior a la mitjana estatal. Segons aquest percentatge, cada català rebria de l’Administració central 403 euros, mentre que per a un aragonès serien 770 i per a un càntabre, 715. La mitjana de l’Estat és de 454 euros. Si la comparació es fa en termes de percentatge respecte al PIB, el rànquing no varia gaire. Catalunya rep l’1,7% del seu PIB, mentre que la mitjana de l’Estat és el 2,1%.
El president de la Cambra de Comerç de Barcelona i del Consell de Cambres de Catalunya, Miquel Valls, va insistir que un dels objectius prioritaris de l’economia catalana –per ser capdavantera a Europa– ha de ser la inversió tant en educació com en innovació i infraestructures.

El 42% dels universitaris espanyols no acaben la carrera

Un informe de la CRUE (Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles) referida al curs 2004-2005 explica que el 42% dels universitaris no acaba la carrera. Aquest fracàs tan espectacular, amb el malbaratament de recursos públics que comporta, és molt superior a la mitjana dels quinze primers països que formaven la UE, que era del 16%.
El 10% d’aquests alumnes corresponen a les universitats catalanes, però el volum més espectacular el registra Andalusia, amb més de la quarta part dels desertors. El secretari general del Consell de Coordinació Universitària, Félix García Lausín, va destacar que “l’estudi de la CRUE confirma el que ja sospitàvem. No s’hauria de permetre per més temps que això passi en un sistema universitari” i considera urgent fer un estudi en profunditat i un debat amb les universitats i les Comunitats Autònomes per determinar quins són els motius pels quals s’arriba a aquestes taxes d’abandonament tan elevades i buscar solucions.

L’IESE posa en marxa el nou campus de Barcelona

El nou campus de l’escola de negocis IESE de Barcelona acaba d’entrar en funcionament. L’ampliació del campus de Pedralbes ocupa una extensió de 30.000 metres quadrats i s’hi han invertit 36 milions d’euros. En el nou edifici es concentraran els programes especialitzats per a executius i directius d’empreses. Jordi Canals, director general de l’IESE, va explicar que més de la meitat del finançament és aportat per empreses associades i per antics alumnes de la institució, l’IESE hi aporta 13 milions més i, en canvi, les institucions públiques no hi han aportat res, encara que l’Institut Català de Finances ha facilitat un crèdit de deu milions (per tapar els forats de tresoreria).
A banda del campus de Barcelona, l’IESE –que pertany a la Universitat de Navarra– compta amb un centre a Madrid que també ha estat ampliat recentment.

Josep Faulí, fer pàtria i amor

Va morir el periodista i escriptor Josep Faulí, primer director del diari Avui, que probablement ha estat el projecte periodístic més il•lusionant de la història de la comunicació a Catalunya. El seu compromís cívic amb el catalanisme va ser absolut i indiscutible al llarg de la seva vida, tant la professional com la personal. Fou el primer director de comunicació de Presidència de la Generalitat, primer amb Josep Tarradellas i després amb Jordi Pujol, autor de nombrosos llibres –entre d’altres, El pensament polític de Jordi Pujol– i són especialment interessants els seus estudis sobre les publicacions catalanes. Crític literari, col•laborador habitual de diaris i revistes, va ser també professor de l’escola de periodisme del CICF, i darrerament de la Universitat Pompeu Fabra.

Si hi havia un personatge recent mal conegut que necessités una biografia, aquest era, sens dubte, el filòleg Joan Coromines, mort el 1997. Sergi Sol ens descobreix una vida –viscuda amb intensitat fins als 92 anys–, realment extraordinària: una passió pel país i la llengua, un geni i un intel•lecte brillants, una obra de ressò internacional. Primogènit d’una nissaga de set germans, fills d’un home també destacat, Pere Coromines, polític i escriptor, a qui Joan venerava. A més de deixar una obra científica monumental, professor a universitats americanes (Mendoza i Chicago), fou un incansable excursionista –a Catalunya i a l’estranger– i, sobretot, un patriota absolut que s’implicà a fons, amb un compromís fidel, en els episodis convulsos de la història de Catalunya del segle XX, cosa que l’obligà a exiliar-se diverses vegades. Els adjectius s’esgoten en qualificar el personatge: vida de llegenda, una història irrepetible, un caràcter obstinadament perseverant, un ésser humà excepcional, que també concità–era inevitable– no poques antipaties personals. L’autor completa aquesta biografia tan interessant amb un índex onomàstic molt útil per situar el personatge en el seu entorn.

Aquesta institució acadèmica privada de prestigi internacional va ser fundada l’any 1780 per George Washington, John Adams, Benjamin Franklin, Thomas Jefferson i Alexander Hamilton, entre d’altres. Els seus membres es trien mitjançant un competitiu procés de selecció “en reconeixement a les extraordinàries contribucions a la seva professió, al seu país i al món”. Actualment compta entre els seus membres amb 170 premis Nobel i dos catalans, Antoni Tapiès i Andreu Mas-Colell. Charles Darwin, Louis Pasteur, Albert Einstein, Alexander Graham Bell, T. S. Elliot, Albert Camus, Pau Casals i Winston Churchill també van ser-ne membres. La American Academy of Arts and Sciences és alhora una societat honorífica, que honra distingits científics, acadèmics i capdavanters en política, negocis i arts, i també una institució d’investigació sobre temes de seguretat internacional, responsabilitat corporativa, relacions entre el poder legislatiu i els tribunals de justícia, i tecnologia.

Open link