|
 Que les relacions entre Catalunya i Espanya han estat i són problemàtiques és un fet inneglable. Alfons López Tena, jurista prestigiós i vocal del Consejo General del Poder Judicial, analitza en profunditat, amb rigor i sense complexos, aquesta constant confrontació entre dos projectes nacionals difícils de conciliar. I ho fa des del punt de vista històric, polític, jurídic, econòmic, social i cultural. Creu que, com diu Joan Fuster, si els catalans existim és per miracle, atès el procés constant d’assimilació practicat per l’Estat espanyol, sobretot durant el segle XX. Un joc de confrontació que, a la llarga, és insostenible i té tres finals possibles: l’extinció de la nació catalana, deglutida per la nació espanyola; la mutilació d’Espanya per la independència de Catalunya, o la convivència en un estat plurinacional que reconegui iguals drets a totes les nacions. L’autor manifesta que cal prendre consciència de la situació i actuar. Però la tasca no és fàcil. Potser, per això, proposa tenir en compte els consells dels clàssics del pensament polític i estratègic xinès, dels segles VI-IV abans de JC. Per exemple: “Coneixeu l’enemic i coneixeu-vos vosaltres mateixos, i en cent batalles no correreu cap perill”; o: “L’ideal suprem és vèncer l’enemic sense batalla” (Sun Wu).
|
The are has been much talk lately about the political centre – that it is positive for a country to have a strong political centre, a strong political party of the centre; that Spain is particularly lacking in such a party and that it seems extremely difficult that any will emerge, which is regarded as negative; and that it would therefore be good idea for someone to start one. Noteworthy on the other hand is the admirable result obtained by the centrist candidate -François Bayrou- in the French presidential elections and his attempt at creating a centrist party in France and Europe, although it seems unlikely that it will come to anything. The question that some people are asking themselves is “why is this the case?
La pugna entre el Govern de l’AKP i els militars turcs no és res més que la lluita pel poder entre els kemalistes i la nova moderada burgesia islamista. Les constants manifestacions antigovernamentals que s'estan registrant últimament a Turquia no són tant una qüestió de laïcisme o islamisme, sinó que reflecteixen una profundíssima lluita pel poder; pel poder polític i pel poder econòmic. En realitat, el tema de l'islamisme en aquest país, que aspira a ingressar en la Unió Europea, és només el cavall de batalla d'una petita revolució social. 
Recentment s'ha anunciat la cessió del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. Una de las finalitats o condicions de la cessió és que en el recinte s'hi ubiqui un centre de cultura de la pau. Els projectes que treballen per la pau són projectes sempre ben vistos per tothom, per totes les ideologies polítiques, i fins i tot són dels pocs temes que poden arribar a moure masses. La gent s’hi aboca, aplaudeix aquestes iniciatives, i fàcilment surt al carrer per condemnar la violència. Però aquestes iniciatives, tan generoses i tan sentimentals, de poc serveixen, perquè amb bones intencions no n’hi ha prou, amb voler la pau no n’hi ha prou. A la pau no s’hi arribarà mai si abans no entenem el conflicte. I aquí és on els centres i les ideologies ja no es posen d’acord. 
D’acord amb el guió previst, el primer ministre britànic, Tony Blair (“Tory” li diuen irònicament els seus detractors tot utilitzant la paraula que designa els militants del partit conservador), va anunciar la seva retirada per cedir el càrrec a Gordon Brown. Naturalment, durant el seu perllongat mandat hi ha hagut llums i ombres, però no es pot negar que ha estat un d’aquells líders que deixen petjada i que han canviat les regles del joc tal com va ser el cas també amb Margaret Thatcher 
El sospitós assassinat de la periodista russa Anna Politovskaya i el fet que en ple segle XXI encara hi hagin més de cent periodistes empresonats al món, explica la raó de ser de Reporters Sense Fronteres, que, des del 1985, treballa a favor de la llibertat de premsa a tot el món. Els seus objectius són defensar els periodistes, denunciar les vexacions a les quals són sotmesos per difondre els seus articles o bé les pressions que reben per tal de silenciar les notícies, lluitar per eradicar les restriccions a la llibertat de premsa, concedir beques a professionals de la comunicació en dificultats i millorar la seguretat dels periodistes en les zones de conflicte. El mètode de treball és molt senzill: es fa el cens anual dels atemptats a la llibertat de premsa, es verifica la informació, s’adrecen les cartes de protesta pertinents a les autoritats, governs i mitjans de comunicació, i s'emprenen les accions legals. Si cal, fins i tot es fa mala publicitat contra els estats que no respecten aquest dret. Reporters sense fronteres té presència als cinc continents i es finança amb donacions públiques i privades.