Cohesió social: quina unitat, quines diferències?
Begonya Roman
Article / January 23, 2007
La cohesió social és la qualitat d’una comunitat de mantenir units els seus individus; aquesta qualitat suposa la capacitat de fer-los sentir membres, partícips d’un tot. Tota cohesió suposa, per tant, individus i col•lectius, parts diferenciades, i un tot, una unitat. El grau de cohesió social no surt de la mera coexistència física. El nucli d’aquesta unió passa per la consistència, la coherència, la densitat, la solidesa que els aglutina, i no és una qüestió d’espai, ni de totus revolutum: és una qüestió de conservació, regeneració i innovació de la moral cívica i la identitat d’una societat que permet alhora la convivència pacífica de morals plurals. I tot plegat requereix projecte, lideratge, voluntat política i engrescament ciutadà.
La cohesió social és relativament fàcil quan hi ha un passat compartit i totes les parts tenen un veritable interès a preservar aquest passat, regenerar-lo en el present i projectar-lo en el futur amb els matisos que la posada al dia exigeixi, reconeixent-se però sempre com una única identitat al llarg del temps. Si avui veiem molt afeblida la cohesió social i recerquem el seu enfortiment, la força no vindrà per un passat compartit, ja que la situació és nova i les societats d’avui estan instal•lades en el canvi atès l’augment de coneixements, les revolucions tecnològiques, les migracions, la globalització, etc. En les nostres societats tan canviants en la seva constitució moral i demogràfica, tan plurals moralment, tan movibles i tan noves, difícilment podrem forjar cohesió des d’una actitud nostàlgica per un passat compacte i des del rebuig al multiculturalisme i a l’estrany o estranger. L’altre no necessàriament ha de ser alius i alienar-nos; també pot ser alter i generar altruisme.
Així, per exemple, si ens tanquéssim en la històrica disjuntiva “Catalunya serà o no cristiana”, la resposta és clara: no ho serà. És clar que no podem negar l’empremta del cristianisme, ni la seva aportació a la identitat present i futura del poble català (per cert, quin cristianisme és també una qüestió de cohesió del mateix cristianisme). La recerca de la cohesió social requereix una reflexió sobre quins són els trets essencials d’una identitat; sens dubte que l’idioma és un; que ho és el folklore, així com unes institucions i estils que han promogut i vetllat per un desenvolupament de tot tipus que han fet atractiva una societat. Per això la cohesió no pot sorgir d’un sincretisme on tot i tothom entra, i campi qui pugui.
No cal atemptar contra la llibertat de culte i perseguir algunes pràctiques, no són un perill mentre convisquin sota uns mínims cívics compartits, i amb respecte amb altres pràctiques. Per què tenim tanta por de la diferència? La nostra identitat no pot estar només basada en el que no som davant dels altres, sinó també en el que som davant nosaltres mateixos. Les identitats líquides tenen pors, les sòlides atreuen.
La cohesió, com hem dit, demana projecte, lideratge, voluntat política i engrescament ciutadà, tot això és impossible sense el coratge. El coratge per sentir-se’n part i prendre-hi part; el coratge per consensuar des del diàleg (que és l’art de buscar la veritat en el punt de vista de l’altre) els mínims cívics; i el coratge per, coherents amb la nostra història, projectar la manera de viure bé plegats sense rendir-nos a la imposició d’una opció. El repte de la cohesió social avui, doncs, passa no tan sols per una tasca regenerativa de les tradicions i cosmovisions, sinó també creativa de quelcom nou i comú.
