Si quis ut in populo…
Marta Pessarrodona
Article / July 22, 2008
Si m’emparo en aquesta llatinada és perquè, per a mi, pensar en l’exili, en especial en termes literaris, sempre passa per les Tristia (Tristes) d’Ovidi, de la mateixa manera que hi passa la poesia. Recordo que, desterrat, o exiliat, pel seu emperador el poeta diu a la seva companya que “si hi ha algú entre la multitud (si quis ut in populo) que es recordi de mi, li diràs que visc amb salut però no pas amb alegria...” (cito de memòria i, ja se sap, per seguir llatina, que labilis ist memoria, que en el meu llemosí és, més o menys, ‘voluble és la memòria’).
Tot plegat ve a tomb perquè ens estem apropant al setantè aniversari del nostre gran exili contemporani, el de 1939, el provocat per la gran estossinada, o, com deia un dels nostres poetes, Pere Quart, per la Guerra Incivil espanyola. Un aniversari que fa anys que podem commemorar (amb llàgrimes) però que, previsiblement, en ple fulgor de memòria democràtica, commemorarem més que mai. Fins i tot tergiversarem, esbiaixarem, com he comprovat recentment. De ben segur perquè, hic et nunc, aquí i ara, encara no tenim prou clara la distinció, diàfana en l’àmbit anglosaxó, entre l’exili i l’expatriació. Un exiliat va ser, per exemple, el meu admirat Lluís Nicolau d’Olwer, entre d’altres coses governador del Banc d’Espanya en els anys de guerra incivil, i segurament tan reclamat per Franco als anys quaranta del segle passat com ho va ser el president màrtir, Companys. Un expatriat, als mateixos anys, va ser el poeta britànic Robert Graves, per a qui la vida era més fàcil a Mallorca, on es va instal•lar novament passats els vents de guerra. Les restes mortals de Graves reposen a Deià; les de Nicolau, a Mèxic DF, perquè, hi insisteixo, una cosa és ser un exiliat i una altra, un expatriat.
En canvi, poca diferència veig entre l’exili a seques i l’exili interior, especialment cruel a Catalunya, en general per als anys als quals faig referència. D’una crueltat punyent per als intel•lectuals que van perdre la capacitat d’expressar-se en la seva (nostra) llengua, per no parlar de càtedres perdudes, etc. Alguns signants darrers d’infumables manifestos, farien bé de recordar-ho. Per alguna cosa, en aquells anys, mai no vaig creuar ni una paraula catalana amb una de les grans traductores d’Ovidi per a la Bernat Metge, Adela Maria Trepat. Trepat va ser la meva professora de francès a l’Institut Maragall de Barcelona. Ella, abans de la guerra, havia estat deixebla dilecta d’un gran exiliat, Carles Riba, i jo era una adolescent que ja volia ser escriptora. En el meu cas, en aquells anys cinquanta, no sabia que seria una escriptora catalana perquè els meus estudis formals no ho feien preveure. Segurament, ella i jo, vivíem un exili interior. No sé si ella ho sabia. Sens dubte jo, com tants d’altres de la meva generació, he tardat anys a saber-ho.
