Encuentros en el atrio de los gentiles

Un moviment dirigit a crear espais de diàleg amb aquells per als quals la religió esdevé, avui, quelcom estrany, amb aquells que consideren Déu com un desconegut, però que en el seu reducte interior no s’acaben de trobar còmodes sense un referència transcendent i s’hi voldrien atansar. Una iniciativa, doncs, que cal celebrar perquè implica una obertura al món real, un estímul per a l’avenç del pensament i una invitació a buscar punts d’encontre i complicitats compartides entre creients i no creients en els àmbits de l’esperit. Una iniciativa, val a dir-ho, que els sectors més vius de l’Església i de la societat en general estaven desitjant.

Efectivament, és una excel·lent notícia que l’Església jeràrquica s’hagi decidit –més ben dit, arriscat, perquè tota obertura representa un risc– a fer-se present a l’atri dels gentils, és a dir a l’aire lliure de condicionaments, per parlar, dialogar, bescanviar punts de vista amb tantíssimes persones d’una gran humanitat que estan fora de l’Església. Això, avui, en iniciar-se la segona dècada del segle XXI, és una novetat. I espero –potser puc dir que som molts que ho esperem– que sigui un signe de renovació autèntica no solament de la institució eclesial, sinó de les societats econòmicament i socialment desenvolupades. Autèntica vol dir no superficial, vol dir que arribi a sacsejar talment que provoqui, en els dialogants, nous estils de relació i de debat sobre els grans interrogants de l’existència humana, que es plantegen tant des de la religió com des de la ciència i la raó.

En l’actual moment europeu hi ha representants dels no creients amb una excel·lent capacitat per al diàleg. Penso en el filòsof francès André Comte-Sponville, l’«ateu fidel» –com ell mateix es defineix–que no creu en cap Déu ni en cap potència sobrenatural, però que és fidel a una tradició i a una comunitat cultural, i no dubta dels valors grecojudeocristians, que considera que són els seus. A Comte-Sponville s’adhereixen moltes persones decidides a combatre, com ell, els corrents nihilistes de la postmodernitat que, més que no pas refusar, pretenen eliminar tota ideologia, tot projecte i, en definitiva, qualsevol pensament que la nostra civilització generi.

Penso, també, en Luc Ferry –compatriota de Comte-Sponville–, el cercador d’una espiritualitat laica, aquella que destil·len algunes filosofies i savieses de caire no transcendent. Ferry confessa que, si hagués d’anar a una illa deserta, s’hi enduria abans l’Evangeli segons Joan que no pas l’Ètica, d’Spinoza, o la Crítica de la raó pura, de Kant.

I si ens atenim a casa nostra, a Catalunya, ens trobem, almenys en l’esfera dels creients, un estol de laics de ment oberta i dialogant que va des del veterà Pere Lluís Font fins al jove Francesc Torralba, els quals poden dinamitzar la trobada de Barcelona, prevista per al 2012 i que tot just comença a preparar-se.

Tant de bo aquesta iniciativa, que ja s’ha concretat en els dos primers encontres de Bolonya i París i que lidera el cardenal aperturista Gianfranco Ravasi, signifiqui un pas endavant en els àmbits del pensament i de l’esperit. Diria que aquest és un anhel compartit per creients i no creients compromesos amb el bon funcionament de les nostres societats europees.