Bélgica, ¿por el camino de la escisión?

Referent a això, cal recordar les paraules del socialista való Jules Destrée, que el 1912 escrigué al seu rei: «Sire, els belgues no existeixen».

Encara existeixen, però ja no en els cors de la majoria de la població. Les darreres consultes electorals han evidenciat que els flamencs no volen tenir res a veure amb la Bèlgica d’avui en dia, en la qual ells constitueixen el contingent més gran (60%), més ric, més dinàmic i més menystingut políticament i culturalment pels valons del sud del país. Aquests s’han beneficiat fins ara del fet que fins al segle XIX i principis del XX varen comptar amb el patrocini de França per manar a tot Bèlgica.

Però actualment l’atur a les terres flamenques és del 7% i a les valones, del 20%; i el 25% dels flamencs –que constitueixen el 60% de la població– generen notablement més riquesa que els francòfons.

Si hi afegim que culturalment i idiomàticament flamencs i valons no només constitueixen dues comunitats essencialment diferents, sinó que, a més, en són molt conscients, tant com del «mal negoci» que suposa la convivència de totes dues ètnies sota el mateix sostre nacional, s’entén que tots els parlaments constituïts en el darrer decenni hagin estat vistos per la majoria de la població com els passos previs a la separació pura i simple de Bèlgica en dos estats nacionals.

En realitat, el fet més sorprenent és que aquesta escissió encara no s’hagi consumat. Perquè en aquest país de gairebé 10.500.000 habitants es parlen tres idiomes (alemany, flamenc i francès), hi viuen dues comunitats (tres, si es tenen en compte els 80.000 germanòfons de l’est) de diferents creences i d’una realitat i un futur econòmic molt dispar. Pitjor encara: el 10% dels ingressos fiscals procedeix de Brussel·les, totalment bilingüe, però assentada en terres flamenques amb municipis flamencs, tot i que amb un important nombre de residents valons i... una molt relativa tolerància mútua.

No ha estat sempre així. Després de la creació del país (1839), el sud era el potentat, basat en la indústria siderúrgia. Avui aquesta part de Bèlgica viu principalment de les aportacions fiscals flamenques. La indústria del nord i la condició de Brussel·les de seu de les institucions comunitàries són els pilars econòmics del país. La successió de crisis governamentals, cada vegada més freqüents, i les dificultats creixents per a resoldre-les ha fet que més d’un polític flamenc es pregunti en veu alta per què valons i flamencs han de continuar units en un regne, quan en els darrers vint anys tota una sèrie d’«estats cotilla», com Iugoslàvia o Txecoslovàquia, han desaparegut per il·luminar petites nacions d’un perfil nacional clar i coherent.

Guerres gàl·liques a banda, l’actual territori flamenc fou, durant la major part de la seva història, una zona econòmicament molt pròspera i políticament atomitzada. La seva vinculació als territoris d’Holanda era tan intensa que als segles XVII i XVIII es parlava dels territoris flamencs com dels Països Baixos del sud o borgonyesos, per la seva vinculació a aquesta casa reial. Mini-estats amb micro-exèrcits, aquells territoris plans i ubicats entre les grans potències d’Europa Occidental foren escenaris d’una infinitat de batalles decisives per al Vell Continent. Les dues invasions de França pels exèrcits alemanys en la Primera i la Segona Guerra Mundials són els episodis més recents del fat belga d’haver d’acollir guerres alienes.

Tot això fou vist amb claredat per estadistes i generals britànics, francesos i alemanys, que acabaren albirant que una petita nació sobirana en aquesta part d’Europa podria ser molt beneficiosa per a la pau del Continent.

Aquesta evidència fou aprofitada a principis del segle XIX per un seguit d’empresaris francesos que dominaven les indústries mineres i siderúrgiques del seu país i tenien les connexions polítiques necessàries per maquinar la unió de l’actual Valònia amb la zona flamenca. D’aquesta manera, creaven una empresa summament pròspera a la vora del Mar del Nord. Per tal de no ferir les susceptibilitats de ningú, fou anomenada Bèlgica, nom que feia referència als seus habitants de l’Antiguitat, els celtes anomenats «gals belgues» pels romans i que havien deixat d’existir ja al segle V. A fi d’apaivagar eventuals suspicàcies britàniques, el tron del nou regne fou ofert a l’anglòfila família reial alemanya de Saxònia-Coburg.