Miquel Calsina
Artículo / 17 de Abril de 2007
El 9 de marzo pasado el diario Le Monde, en uno de sus titulares, consagraba a François Bayrou como miembro del club de los «grandes» candidatos a la presidencia de la República Francesa, del cual habían formado parte exclusivamente, hasta entonces, Nicolas Sarkozy y Ségolène Royal. Era el día en que se hacía pública una encuesta en la que, por primera vez, el dirigente de la UDF equiparaba, con un 24% de la intención de voto, las perspectivas de la candidata socialista (25%) y del candidato de la UMP (26%). Y era el día, también, que Bayrou fue a Perpiñán para realizar el que muy probablemente será su único acto político en la capital del Rossellón en esta larga precampaña y campaña, que debe culminar con una primera vuelta el 22 de abril y una segunda entre los dos candidatos más votados, quince días después.
El candidat centrista va desbordar totes les previsions i la capacitat del Palau de Congressos de la ciutat. Bayrou va fer un discurs centrat en la defensa d’un liberalisme humanista; en la necessitat de preservar la identitat regional –en aquest sentit va proposar obertament de concebre la diversitat lingüística com una riquesa i no pas com un problema-; en la necessitat de recuperar l’orgull perdut del país que poques dècades enrera podia ventar-se de tenir un dels millors sistemes educatius o sanitaris del món; en la seva voluntat de dur endavant una revolution a tota regla que erosioni definitivament els vicis de l’actual sistema institucional francès i comporti una transformació real de la cinquena República; en el seu compromís d’impulsar una major proporcionalitat en el sistema electoral; en la seva lluita contra l’exclusió social; en la necessitat de reimpulsar el projecte europeu amb un nou tractat constitucional «curt, intel•ligible i resolutiu»; i en la defensa d’una potent xarxa de centrals nuclears heretada ja de l’era De Gaulle i que és la màxima garantia per a l’obtenció d’energia neta en un moment en que el canvi climàtic ha esdevingut un problema de proporcions mundials.
Bayrou, amb el seu tarannà proper obert i interpel•lador, donant mostres de la seva capacitat de seducció malgrat la seva també evident escassetat de passió, va exposar a Perpinyà els grans eixos de la seva particular «tercera via» entre l’esquerra i la dreta, manifestant la necessitat de superar definitivament aquesta eterna i paralitzadora rivalitat; una proposta que ha arribat a calar fins al punt que avui la carrera presidencial francesa no té dos sinó tres candidats amb possibilitats reals de superar la primera volta.
Sigui com sigui i passi el que passi, el fenòmen Bayrou haurà servit almenys, sense cap mena de dubte, per posar sobre la taula les conseqüències de les mancances –de lideratge, de propostes- i de les limitacions que està reproduint a molts països d’Europa l’excessiu protagonisme d’una lluita permanent entre pols oposats, entre les dues velles retòriques omnipresents del progressisme i el conservadorisme, entre una esquerra i una dreta que fan de la seva mútua exclusió la seva principal raó d’existir.
