La educación en crisis. ¿Una única salida?

La Cambra de Comerç de Barcelona, alertava el passat 27 de gener de la pèrdua de competitivitat de l’empresa catalana a causa d’aquestes mancances i demanava més inversions públiques en educació i menys dependència de la política educativa del color del govern de torn. Però no ens hem de quedar aquí. És cert que la inversió pública en educació és en percentatge sobre el PIB, inferior a la d’altres països avançats i que els canvis de criteris -de la LOGSE a la LOCE i ara a la LOE- han estat molt perjudicials, però encara és més determinant la manca d’eficàcia d’aquesta inversió: és ben curiós que el cost per alumne i any d’alguna escola no concertada sigui molt inferior al cost per alumne i any de l’alumne en l’escola pública. I amb aquesta informació ben contrastada no volem entrar en debats estèrils sobre si escola pública o privada, ni sobre els sistemes de finançament, ni si més o menys religió a la escola, ni si el curs escolar ha d’ésser o no més llarg per a fer de “pàrquing” dels nostres fills per deslliurar-nos encara més de les nostres obligacions familiars. I no perquè es tracti de temes irrellevants, sinó perquè acaben sempre impedint de centrar el tema en profunditat.

El passat 12 de gener, la Comissió d’Ensenyament de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País va organitzar el debat Ens cal una nova escola? i va demanar als ponents -el professor Pere Ribera, fundador de l’Escola Aula, i el professor Xavier Melgarejo, director de l’Escola Claret- com ha estat possible arribar fins aquí i quines són les possibles solucions. Es pot reduir tot a un problema escolar o universitari? No és ben cert que moltes famílies han abdicat de les seves responsabilitats “en favor” de l’escola? I no és ben cert que el mestre, en el sentit més clàssic de la paraula, ha desaparegut en favor del professor prematurament especialitzat? Hi ha realment un conflicte entre les concepcions paternalistes de la pedagogia moderna davant la tradició humanista? No ha estat un error majúscul de liquidar el clima de treball i exigència, de les assignatures i els exàmens amb tanta transversalitat, de marginar la voluntat i la memòria, els mèrits i llur recompensa? No hem caigut en un fals igualitarisme que llança els nostres joves, sense haver-los proveït de cap recurs, a una competitivitat de la vida real per a la qual no han estat preparats? Un igualitarisme empobridor, el de tots ben iguals, tots ben mediocres? No hem menyspreat la formació professional (això sembla recuperar-se encara que tímidament) davant la formació universitària?
Melgarejo ens recordava que a Finlàndia la família tradicional també està en crisi, però no ha defugit les seves obligacions pedagògiques, potser gràcies a l’esforç d’administracions i societat civil en coordinar els horaris de feina per a fer compatibles totes les obligacions. I també ens deixava clar que una de les claus de l’èxit finlandès rau no només en una excel·lent política educativa sinó en un conjunt de valors que la societat civil té assumits: solidaritat, civisme, esforç, esperit col·lectiu i molts d’altres que, en el nostre país, s’han anat diluint incomprensiblement.

Cal doncs afrontar el problema en les seves arrels. Està molt bé disposar d’unes normes precises i de més inversions, però no farem res de bo si la família no torna a assumir el seu rol educatiu i si la societat no recupera els valors essencials que hem anat perdent. I això no podem encarregar-ho a tercers, ho hem d’assumir, cadascun dels ciutadans, amb plena responsabilitat. Tant de bo, també, que els responsables polítics perdin la por a ser si cal políticament incorrectes i estiguin disposats a prendre mesures tan impopulars com calguin.