Lectura en tiempos de crisis

En termes industrials, podem parlar de venda de llibres d’una forma genèrica. L’augment de venda de llibres beneficia els autors que els han escrit, les editorials que els han fabricat, les botigues que els han venut: molta gent, si tenim en compte el procés complet del llibre des que algú l’escriu, i algú altre fabrica el paper corresponent, fins que arriba a les mans del lector. La dada global, però, pot amagar situacions contradictòries o, potser, fins i tot depriments. No són les mateixes, per exemples, les xifres del llibre en castellà que les xifres del llibre en català; i no és el mateix, com ja he dit, la no-ficció que el llibre d’autoajuda, que no deixa de ser una mena de subsecció del primer. I, en canvi, els llibres d’autoajuda s’han anat consolidant com a llibres de grans èxits seguint una tendència que ens ve, com tantes altres coses, dels Estats Units.

En una societat que atorga, o hauria d’atorgar, a la iniciativa personal, i al coratge per superar situacions adverses, el màxim reconeixement social, no ha d’estranyar que els ciutadans busquin en els llibres d’autoajuda el suport que abans trobaven en el confessor o, de vegades, en el psicòleg. El llibre d’autoajuda neix en una societat protestant on la persona s’examina cada dia a si mateixa, sense cap altre ajut, i neix en una societat, la nord-americana, on allò que més s’admira no és tant la capacitat de triomfar sinó la capacitat de superar un fracàs després d’un triomf més o menys llarg en el temps. Al llibre d’autoajuda hi han anat a parar des de filòsofs amb vocació de marcar pautes, d’assenyalar valors, fins a experts en temes tan concrets com pot ser el de portar una reunió o presentar-se per obtenir un lloc de treball. És, doncs, un símbol de l’època i no ens ha d’estranyar que resulti un camp profitós per a escriptors i editors.

Un altre gènere que ha aconseguit grans èxits és el de la novel•la fabricada amb l’objectiu d’esdevenir best-seller. Tampoc en aquest camp tenim gaire dret a escandalitzar-los. En primer lloc, perquè es tracta d’una tradició que ve lluny: del segle XIX i la novel•la de fulletó que va comptar amb practicants tan il•lustres com Alexandre Dumas. I en segon lloc, perquè, en aquests moments, tot allò que aconsegueixi sostreure espectadors a la caixa tonta té un mèrit extraordinari i aquells que proclamem les virtuts de la lectura ens n’hauríem d’alegrar. De vegades, a aquestes llistes d’èxit hi arriben autors, forans o de casa, d’una qualitat reconeguda pels crítics més exigents. Quan això passa, la satisfacció dels observadors culturals arriba a un grau màxim. Però el fet que la novel•la o els llibres d’autojuda siguin dos gèneres o subgèneres en auge no hauria de portar a conclusions precipitades. Per parlar d’autors ben propers, poetes com Miquel Martí i Pol o Joan Margarit han aconseguit, en alguns dels seus llibres, uns èxits de vendes que no sempre resulten fàcilment assolibles per a la majoria de novel•listes. I, més enllà de les xifres, hauríem de reflexionar sobre què caldria fer per tal que fos la bona literatura –poesia, novel•la o assaig– la que arribés, de forma prioritària i massiva, al gran públic. En moltes ocasions, consumir llibres no vol dir consumir bona literatura. Amb crisi o sense, aquest és el gran repte.