Actividades de Jordi Pujol 
Actividades propias 
Actividades recomendadas
Próximas actividades
17 de febrero de 2012
Jordi Pujol participa en una cena tertúlia con miembros de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrero de 2012
21 de febrero de 2012
Jordi Pujol pronuncia la conferencia «Cuando se rompen los puentes», en Arenys de Mar
23 de febrero de 2012
Se pone a la venta en librerías el tercer y último volumen de las Memorias de Jordi Pujol
La Semana Trágica
Oriol Pi de Cabanyes
Artículo / 14 de Abril de 2009
Este 2009 hace cien años de la Semana Trágica, la huelga general de objeción a la guerra de Marruecos, que degeneró en la quema de iglesias y violencia desatada en las calles de Barcelona. Aquellas bárbaras jornadas causaron un fuerte obstáculo a la marcha ascendente del catalanismo en tanto que propuesta de regeneración civicopolítica que, con “Solidaritat Catalana” (la agrupación, en 1906, de todos los partidos políticos catalanes salvo el lerrouxista) había obtenido en las elecciones de 1907 cuarenta y una de las cuarenta y cuatro actas en juego.
A partir d’aquella setmana de juliol es van aguditzar molt els recels i les desconfiances entre els diferents sectors socials d’una Catalunya ja molt industrialitzada. D’una banda, la Lliga Regionalista, que encapçalava –en clau democraticoburgesa europea– els anhels de modernització d’una societat dinàmica que maldava per deixar de ser tan ineficaçment administrada pel vell caciquisme centralista. I de l’altra, unes classes populars urbanes molt influïdes per l’anarquisme, que practicaven l’abstencionisme electoral com una forma més de la seva tradició antisistema. I entremig, enfrontant uns i altres, la demagògia anticlerical i populista de Lerroux, enviat pel Govern de Madrid per distorsionar el moviment de construcció nacional en procés ascendent des de la Renaixença.
La Setmana Tràgica provocà a Catalunya un trauma semblant al que gairebé quaranta anys abans havia representat a França la Comuna de París. Però amb una gran diferència: sense sobirania i sense competències en ordre públic ni en el que avui en diríem benestar social, aquí no es va poder prevenir adequadament l’explosió del malestar social ni es va poder gestionar adequadament la irrupció de la barbàrie, que va ser reprimida a la manera tradicional per un exèrcit que, catorze anys després, tornaria fatalment a agafar les regnes de la pacificació social amb l’habitual recurs a la dictadura.
S’ha parlat de la “miopia social de la Lliga”, o d’una “burgesia conservadora i poruga”. S’ha parlat menys de la pervivència d’un moviment antisistema que enfonsa les seves arrels en el tripijoc bipartidista de la Restauració borbònica. S’ha parlat molt, per desprestigiar-lo com a argúcia dretana (i encara de manera més insidiosa quan no podia argumentar-se lliurement en un altre sentit), del catalanisme com a intent fracassat de revolució burgesa. S’ha parlat menys, i això és molt més significatiu, de l’absència en aquell 1909 d’un autogovern amb un instrumental politicojurídic propi capaç de garantir sense distorsions interessades el respecte civil i la convivència.
