Actividades de Jordi Pujol 
Actividades propias 
Actividades recomendadas
Próximas actividades
17 de febrero de 2012
Jordi Pujol participa en una cena tertúlia con miembros de la Jove Cambra Internacional de Tarragona
17 de febrero de 2012
21 de febrero de 2012
Jordi Pujol pronuncia la conferencia «Cuando se rompen los puentes», en Arenys de Mar
23 de febrero de 2012
Se pone a la venta en librerías el tercer y último volumen de las Memorias de Jordi Pujol
Qué leer (II)
Anton M. Espadaler
Artículo / 28 de Abril de 2009
La literatura en Catalunya arranca en el seno de una lírica potente como es la de los trovadores, y cuenta enseguida con un personaje de notable envergadura como es Guillem de Berguedà, uno de los escritores más desinhibidos de todos los tiempos y con una capacidad para la caricatura aún no superada. Los medievales privilegiaron la lírica por encima de cualquier otra opción y este es un rasgo que sólo ahora empieza a equilibrarse. La narrativa surge más tarde, primero en verso -iniciando una línea de narrativa breve que nos debería llevar a Quim Monzó- con un escritor de temple como Ramon Vidal de Besalú, y da, posteriormente, una obra tan genial como el anónimo Jaufré ya en el siglo XIII.
I després sota forma de memòria personal en el llibre que recull les gestes del rei Jaume I, i que més tard seguirà, també en primera persona, en l’obra aventurera de Ramon Muntaner i en la d’un estadista com el rei Pere el Cerimoniós.
La línia del memorialisme, de les pàgines viscudes, és potser la que ha travessat els segles ja sigui amb voluntat pública, ja com a escriptura privada, i la que ha mantingut el fil de la continuïtat en tot moment, ja es tracti del retrat indirecte de costums, com en el cas d’Eiximenis al XIV, del dietari d’un Pujades al XVII, del Calaix de sastre del baró de Maldà al XVIII, de la prosa viatgera d’un Verdaguer al XIX, del Quadern Gris de Josep Pla o dels textos de Gaziel o Bladé al XX. La novel•la de tots els temps se n’ha contagiat. Potser per aquí s’explica un gust persistent pel realisme –el fonament de l’elogi de Cervantes al Tirant lo Blanc–, que es detecta en Oller, en Sagarra, en Sales, en Moncada o en la mateixa Rodoreda.
La lírica sembla que fa el cim amb Ausiàs March, però no pot oblidar-se que March tria escriure a la manera del Dant més radical –estil eixut, vers major, filosofia i teologia com a matèria–, mentre el Renaixement segueix la línia contrària de Petrarca, decisió que el col•loca en un lloc poc homologable, cosa que sap veure Joan Roís de Corella i després els més lleugers Joan Timoneda o Pere Serafí al XVI. Passat el tràngol del barroc, gràcies a l’enginy de Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, la poesia torna a lloc amb Jacint Verdaguer i de seguida amb mossèn Costa i Llobera, Josep Carner i Carles Riba. La lliçó medieval queda enrere, i quan torna, amb J. V. Foix, és per donar un gir als desafiaments de l’avantguarda.
