Afganistán cuesta arriba

Els nervis augmenten a causa de la concepció diferent sobre el que s’ha de fer que tenen França, Alemanya i, sobretot, Espanya respecte als anglosaxons, Itàlia i Holanda. Els primers volen pensar, sobretot, en la reconstrucció del país i a facilitar la feina a les tropes locals afganeses, mentre que els segons pensen més a combatre els talibans i estan immersos en una guerra real i amb moltes baixes. El comandament nord-americà demana més soldats per evitar la derrota i aconsella als europeus reticents que s’involucrin més en la protecció de la població i en els afers locals. Fins i tot, els italians retreuen als espanyols que s’arrisquen poc i sovint els demanen ajut.

La presència militar europea i nord-americana a l’Afganistan –la gran cruïlla entre l’Àsia Central, l’Orient Mitjà i el subcontinent indi, tot plegat tocant a la Xina– és estratègicament valuosíssima. I ho seria igualment encara que no hi hagués hagut els atemptats de Nova York. Els talibans són l’expressió d’un Afganistan inestable i fràgil i l’Occident no es pot permetre, sense actuar, tanta fragilitat en un indret tan valuós. A la Unió Soviètica ja li va passar el mateix: hi va combatre 10 anys i en va sortir escaldada; ara, Rússia ajuda logísticament els occidentals.

Aquestes consideracions, que són cabdals per entendre la presència militar nord-americana i europea a l’Afganistan, no s’expliquen prou bé a l’opinió pública. O ni tan sols s’expliquen. Els soldats occidentals estan lluitant, efectivament, per evitar la repetició d’atacs terroristes impulsats per l’islamisme radical. Però també ho estan fent per mantenir posicions estratègiques al planeta que garanteixin la pervivència del benestar als nostres països en temps de competència dura i creixent.

Un altre fet ha empitjorat aquesta comprensió escassa i parcial de la importància de l’Afganistan per a l’Occident. S’havia subratllat que un dels objectius de la presència militar era la democratització del país, i s’ha permès un espectacle lamentable en les darreres eleccions, amb molts vots en indrets on ni tan sols es van arribar a obrir els col·legis electorals. Hauria estat millor ajornar les eleccions. L’estat actual de l’opinió pública a les dues ribes de l’Atlàntic requeria un exercici exemplaritzant i no pas un episodi electoral “a la iraniana”.

Si es vol facilitar als governs occidentals que aprovin l’enviament de més tropes, s’hauria de tancar ràpidament l’actual crisi postelectoral amb, per exemple, la formació d’un govern afganès d’unitat nacional amb els principals candidats. I si el problema és el mateix Hamed Karzai i el seu germà (al qual fonts solvents acusen de controlar el comerç de l’opi), aleshores l’enviat especial nord-americà, Richard Holbrook, hauria d’utilitzar l’experiència que va adquirir als Balcans per fer sortir d’escena els personatges que obstrueixen la solució d’un conflicte.