David Murillo
Artículo / 29 de Septiembre de 2009
Que esta crisis la pagaremos, era algo sabido desde hace meses. Muchos llevan ya meses pagándola. Ahora le toca al resto. Como cuentan los libros de historia económica, a ningún gobierno le gusta amargar la fiesta mientras la música suena y el ambiente es animoso. En época de vacas gordas es mejor esconder la cabeza y hacer como si nada. Estamos ante un tema de estricta valentía política. En este punto, el Gobierno español no ha sido una excepción. Paradójicamente, ahora, en plena crisis, llegan los recortes y se intenta llevar a cabo medidas que deberían haberse propuesto varios años atrás. El problema de la idoneidad del momento de aplicación de estas medidas es, pues, evidente.
Comencem, però, amb algunes xifres. El deute públic dels qui compartim passaport espanyol puja ja a 12.000 € per cap. Davant d’aquesta dada hi ha dues alternatives: ajornar el pagament a l’espera d’una recuperació a venir; o, descomptar que aquest cercle virtuós no té perquè produir-se i avançar el pagament. Això darrer, en contra de les mesures dutes a terme, per exemple, pel partit laborista britànic, és el que ha fet el Govern espanyol. També, és clar, hi ha l’opció que ja han aplicat molts ajuntaments: la d’ajustar-se el cinturó i retallar serveis i prestacions. Si la batalla per incrementar els ingressos públics és dura, no cal dir-ho, més dura és la de retallar serveis considerats com a consolidats. Particularment, quan darrere d’aquests s’hi amaguen interessos potents i planters burocràtics partidistes i combatius.
Així, l’anunciada pujada d’impostos presenta poques sorpreses. La pregunta que tothom es fa: qui pagarà la pujada d’impostos? Aquí, l’acord en la diagnosi és gairebé total: les classes mitjanes i baixes. Es tracta d’una qüestió de pur pragmatisme recaptador. L’IVA i l’IRPF són impostos que recauen sobre un públic captiu de fàcil control. El seu impacte és, doncs, massiu. És sabut que les classes mitjanes i baixes dediquen la major part de la seva renda al consum, també que tributen per IRPF i, només secundàriament, per impost de societats.
Com afectarà aquesta mesura al PIB queda per veure. D’entrada, donat que prop del 60% del PIB de l’Estat recau en el consum, ja podem albirar que el seu no serà un impacte precisament positiu. L’esforç recaptador corregirà el dèficit públic però, certament, no reanimarà el consum. L’augment en l’impost sobre les rendes del capital és l’únic que sembla realment adreçar-se a les classes econòmiques més altes, les que poden permetre’s en moments com l’actual invertir i estalviar. Tanmateix, per aquest impost, els seus efectes seran quantitativament limitats. Pel que fa a la rebaixa en l’impost de societats per a les pimes que hagin sortit immaculades del període de crisi, per molt encomiable que sigui el propòsit, el seu efecte, donada la intensitat de la crisi, serà igualment reduït.
La sorpresa principal per a molts ha estat no suprimir les deduccions a la vivenda que tan mal han fet a l’hora de generar aquesta bombolla immobiliària de la qual patim els efectes. A Catalunya queden encara per vendre prop de cent mil vivendes, segons els promotors. Una quantitat força més alta si comptem les de segona mà o les que ja resten en els balanços de bancs i caixes. Podem deixar que els seus preus continuïn baixant o, com el Govern espanyol sembla entendre, l’Estat ha de continuar pagant una part de la inflació de preus de la darrera dècada.