Desempleo y delincuencia

La delinqüència, globalment, no ha parat de créixer malgrat que en la majoria d’aquestes societats les necessitats bàsiques de les persones –sostre, menjar, treball, educació i salut– es trobaven mínimament cobertes. Ara algunes d’aquestes necessitats bàsiques, com el treball, han quedat greument tocades per la crisi i, com a conseqüència, els problemes per poder continuar vivint en un habitatge digne s’han multiplicat en un sector considerable de la societat. En altres camps, en canvi, com el de l’alimentació, la xarxa de previsió social no ha quedat, afortunadament, desbordada, tot i l’augment de casos als quals ha hagut de fer front.

Podríem parlar de dues menes de delinqüència: la que és fruit directe de la situació material en què es troben determinats ciutadans; i la que neix de la degradació moral que sovint comporten els fracassos educatius o laborals. La gana, la manca d’un lloc digne per dormir –en definitiva, la desesperació–, pot portar a determinades persones a delinquir, sigui en forma de petits furts o d’accions delictives més contundents. Sovint, a més, la indigència és conseqüència tant d’una situació material com d’una incapacitat per saber trobar una sortida ni que sigui provisional. Per exemple, el ciutadà que necessita usar els serveis assistencials que faciliten productes alimentaris o dinars cal que sàpiga que aquests serveis existeixen, i cal que sàpiga on trobar-los. Aquesta és, doncs, una delinqüència més o menys acotada i fàcilment imaginable. És evident, per exemple, que un ciutadà nord-africà sense papers que ha anat a parar, per les raons que siguin, a un poble o ciutat de Catalunya i que no té feina es troba en una situació tècnicament propera al furt o al robatori.

Més difusa, en canvi, és l’altra delinqüència, la que no és conseqüència directa d’una situació econòmica més o menys passatgera sinó d’uns problemes socials de fons que s’arrosseguen de fa anys i que, per les raons que sigui, determinades societats no han sabut resoldre d’una manera satisfactòria. En el cas del nostre país penso, per exemple, en el fracàs escolar, en la precarietat de treball de molts joves –i no joves–, etc. I, més al fons encara, però tant o més important, penso en les dificultats de molts adolescents per assumir responsabilitats –i les polítiques que abonen l’esperit de Peter Pan– i les situacions familiars desballestades, etc. Josep Pla va copsar de manera magistral la descomposició moral que comportava la inflació que el marc alemany va experimentar després de la Primera Guerra. Des d’aleshores, i fins a l’exageració, per a Pla inflació era sinònim de crisi moral –personal i col·lectiva. Tots aquests factors als quals ara hem fet referència són el caldo de cultiu d’una degradació moral semblant que es tradueix en formes més o menys conegudes de violència, vandalisme, transgressions, danys al mobiliari urbà, etc. És una delinqüència directament relacionada amb una situació social de fracàs que, naturalment, s’agreuja en moments d’aguda crisi econòmica com el que estem vivint.

Tots els actes delictius són condemnables i els qui els pateix, i de vegades hi deixa la vida, no entén d’estadístiques ni de sociologia. Però si ho mirem amb una certa perspectiva potser resulta més preocupant aquesta delinqüència latent, que ha entrat a formar part de la realitat quotidiana de moltes ciutats i que, fins i tot, i segons com, gaudeix d’una certa permissivitat social, que no pas aquella altra que és un fruit concret de la desesperació. No n’hi ha prou en combatre la delinqüència més aparatosa si, a la vegada, no som capaços d’examinar les causes de comportaments que sovint obliguen a plantejar-nos en quin model de societat estem vivint.