Actividades de Jordi Pujol
Actividades de la Fundación
Actividades recomendadas
Próximas actividades
24 de mayo de 2012
24 de mayo de 2012
30 de mayo de 2012
Jordi Pujol pronuncia la conferencia «Perspectivas para la juventud de hoy. Y retos»
31 de mayo de 2012
02 de junio de 2012
05 de junio de 2012
Memoria del mal y dignidad inherente
Francesc Torralba
Artículo / 24 de Noviembre de 2009
La defensa de la Declaración Universal de los Derechos del Hombre (1948) no es una cuestión menor. Tampoco es un puro acto litúrgico. Nos jugamos mucho. La Declaración fue firmada justo tras la Segunda Guerra Mundial, cuando la comunidad internacional había quedado consternada por los actos contra la humanidad que se habían perpetrado durante el nazismo y durante la Segunda Guerra Mundial. La herida fue la causa eficiente de la Declaración. La conciencia despierta del mal, del sufrimiento de millones de seres humanos fue el telón de fondo que hizo emerger la Declaración. El grito “!Nunca jamás!” está presente en todo el texto, pero particularmente en el prefacio.
El record de les víctimes del passat no és irrellevant per construir el present i el futur. Tenir ben present el que ocorre quan es perden de vista valors com la igualtat, la dignitat, la llibertat o la fraternitat és un mode de donar-los consistència, de carregar-los de solidesa i d’espantar fantasmes inquietants. Per això un dels corrents de l’ètica que en l’actualitat mereix més atenció és l’ètica anamnèstica, que insisteix en el deure de recordar, de rememorar les atrocitats del passat, justament perquè en ser-ne conscient no es tornin a repetir mai més. Hem de parlar a les noves generacions del que va ocórrer, hem de narrar els dolors del passat, admetent que mai no podrem posar paraules a aquells patiments, però és l’única manera que tot aquell sofriment no s’ofegui en el pou de l’oblit. Todorov, Margalit i altres autors reivindiquen una ètica de la memòria com a prioritària i fonamental a una ètica del consens.
En un context com el nostre, en el qual es relativitzen valors essencials per a la vida democràtica i es defensa, molt sovint, un multiculturalisme permissiu, és bàsic defensar l’esperit i la lletra de la Declaració, els valors que s’hi expressen, els pilars que la sostenen. La llibertat i la igualtat són les dues bases de les societats obertes, també la participació, el dret al treball, a l’educació i tots els articles que allí s’hi refereixen. L’obra que va fer possible Jacques Maritain, fent convergir pensadors de tota mena, no és un residu, ni un anacronisme. Té tota la força de l’inici, tota la vigència moral que aleshores tenia. Ens cal promoure la Declaració, explicar la seva gènesi a les aules, contrastar la dura realitat amb el que allí es defensa i defensar-la militantment davant del cinisme complaent i del relativisme buit que, com uns hostes inquietants, es van instal•lant a tota la vella Europa.
Hi ha una expressió de la Declaració que trobo especialment afortunada: és la de “dignitat inherent” (inherent dignity). Aquesta expressió aplicada a tot ésser humà és una garantia de salvaguarda de la seva personalitat, del seu ésser, és la manera de reconèixer que és un subjecte de drets i que la seva dignitat no és quelcom que es guanyi o es perdi, sinó que emana del seu mateix ésser. Aquesta idea s’oposa a tota forma de discriminació ètnica o religiosa, a tota mena de classisme, però també a un exercici de la llibertat que converteixi els altres en purs instruments. En dir que tot ésser humà té una dignitat inherent, s’està dient que l’ésser humà no té preu, que és sacra res, en paraules de Sèneca.
