Vinyet Panyella
Artículo / 10 de Octubre de 2006
La concesión de las últimas cruces de Sant Jordi merece una reflexión que vaya más allá de la inmediatez que produce la sorpresa o la decepción, o las dos cosas, a la vista del criterio, o no criterio, con que s’ha llevado a cabo, con el beneplácito que el nomenclador de este año cuenta con personas y entidades de mérito objetivo indiscutible. Desgraciadamente, esto no mengua una cierta impresión de repartidora beneficiaria de amigos y conocidos, que este año ha superado las expectativas de arbitrariedad y partidismo .
Valgui el present article com a ressò de les reaccions i dels comentaris fets arran de la qüestió amb boca més gran o més xica, i com a reflexió sobre alguns criteris que han meravellat propis i aliens. Criteris que semblen haver obrat un cert efecte negatiu en tant que valor afegit, com la impressió de devaluació el guardó i deslluïment de la solemnitat de la concessió, amidant amb idèntica mesura els valors cívics i culturals d’uns guardonats que compten amb mèrits objectivament reconeixibles amb els d’altres sobre els quals hom s’ha interrogat, fins on ha estat possible, de quina mena de mèrits es tractava. És llàstima, perquè la Creu de Sant Jordi ha estat i continua essent un d’aquells símbols de celebració i d’autoestima col•lectiva que fan que la ciutadania es reconegui en les persones i entitats que la reben.
Val a dir que la concessió dels Premis Nacionals de Cultura presenta una problemàtica idèntica d’aiguabarreig entre l’objectivitat necessària i la discrecionalitat aferrissada; n’hi ha hagut de ben galdosos i fins i tot contestats en públic. L’arbitrarietat i l’anivellament a la baixa qualitativa dels mèrits mostren amb claredat diàfana i sense complexos quina és la idea aproximada que sobre la cultura han tingut els nostres governants. La impressió és que s’ha estat generós en despropòsits i mesquí a l’hora d’enfrontar-se amb la realitat cultural i creativa d’un país que sembla que li vingui gran en tota la seva realitat, amplitud i intensitat.
Des d’aquí es tracta de recordar que la Creu de Sant Jordi és un guardó que no es concedeix per fer contents els amics ni per agrair determinats serveis prestats de dubtós caràcter objectiu, general i públic. No és tant un guardó ideat per donar satisfacció individualitzada –més enllà de la il•lusió i de la convicció amb què és rebut–, sinó per fer palesa davant de la totalitat de la societat catalana l’exemplaritat de les actituds i per estimular l’autoestima col•lectiva. Aquest és un dels denominadors comuns dels reconeixments públics en les societats democràtiques.
Tal com expressa al decret de creació, la Creu de Sant Jordi és una distinció destinada a reconèixer la tasca d’individualitats i col•lectius a favor i en defensa de la identitat del país o, més generalment, als mèrits i trajectòries esdevinguts en el pla cívic i cultural. Una condecoració com aquesta –succeeix a Catalunya igual que en altres països– obra un efecte col•lectiu de reconeixement en la figura dels qui n’han estat objecte, perquè és, alhora, símbol i instrument de cohesió social, identitària i cultural. Per això cal que els criteris de concessió siguin clars, objectius, transparents i rigorosos. No ens podem continuar permetent la pèrdua de llençols en bugades d’aigua enterbolida.
