Escalada de tensión en América Latina

Aquests incidents, lluny de ser anecdòtics, són un episodi més de les difícils i tortuoses relacions que mantenen entre si. Pel que fa a Colòmbia i Veneçuela, ambdós països defensen projectes polítics i ideològics completament diferents. Mentre que Uribe promou una agenda liberal marcada per l’economia de mercat i l’atracció d’inversions estrangeres, Chávez defensa el socialisme del segle XXI, caracteritzat per les contínues expropiacions i les nacionalitzacions. Per si això fos poc, els dos mantenen una política exterior diametralment oposada. Colòmbia, en el marc de la lluita contra el narcotràfic i la guerrilla, ha enfortit els llaços amb els EUA, i Veneçuela ho ha fet amb l’Iran dels aiatol•làs. Curiosament, l’Iran, l’aliat més fidel de Veneçuela fora de la seva regió, ha desafiat obertament a la comunitat internacional i, en especial, als EUA, a l’hora de defensar el seu polèmic programa nuclear.

La revelació a bombo i platerets de l’agent doble per part dels mitjans de comunicació i la classe política peruana s’ha d’emmarcar en el contenciós històric que enfronta Xile i el Perú. Encara avui, les dues parts mantenen profundes desavinences limítrofes que daten de finals del segle XIX quan els xilens derroten als peruans (i als bolivians) en la Guerra del Pacífic i s’annexionen part dels seus territoris. I és que, enguany, el Perú ha portat fins a la Cort Internacional de Justícia de la Haia la disputa que manté amb Xile per la sobirania d’uns 35.000 km d’àrea marítima fronterera. I la denúncia d’aquest cas d’espionatge ha respost, en certa manera, també, a una voluntat d’erosionar la credibilitat de Xile.

Molts es pregunten fins a quin punt aquestes friccions, per ara circumscrites en els retrets verbals, podrien anar a més. En el cas de Xile i el Perú, no hi ha res que faci pensar que la situació empitjorarà. El Perú ha descartat l’opció de trencar les relacions diplomàtiques amb el seu veí, i Xile, fidel al seu estil, ha rebaixat la tensió abordant aquest assumpte amb certa discreció i cautela. No obstant això, el president del Perú, Alan García, ha intentat vincular el cas d’espionatge als recels (poc creïbles) que estaria provocant a països com Xile l’auge econòmic del seu país i, de passada, intentar remuntar la seva popularitat després de tocar fons amb els casos de corrupció que han esquitxat el seu govern.

Les contínues topades entre Colòmbia i Veneçuela sí que són força més preocupants, ja que han provocant el desplegament de tropes al llarg dels més de dos mil quilòmetres de frontera que els separen. L’acord entre Colòmbia i els EUA ha alimentat el discurs bel•ligerant de Chávez i les zones frontereres ja han estat escenari de diversos incidents com la voladura, per part de Veneçuela, de dos ponts comunals. A més, Chávez ha congelat les relacions comercials amb Colòmbia, cosa que està asfixiant la viabilitat dels negocis locals amb la consegüent destrucció de llocs de treball. Paradoxalment, les màfies són les úniques que surten guanyant amb aquest impasse mitjançant la comercialització il•legal de carburant, béns de tota mena i productes alimentaris. Tant Chávez com Uribe han assegurat que buscaran mercats alternatius per als seus productes, però la realitat és que estan condemnats a entendre’s: l’un i l’altre són el principal soci comercial després dels EUA. El pragmatisme s’haurà d’acabar imposant tard o d’hora.

Les crítiques de Chávez al conveni entre Colòmbia i els EUA s’haurien d’analitzar en clau interna, això és, com una maniobra més del mandatari veneçolà per desviar l’atenció dels seus “problemes domèstics”, entre altres raons perquè l’entesa Colòmbia-EUA formalitza o renova acords existents i coneguts per tothom. Lluny de voler anar a la guerra, Chávez estaria distraient l’opinió pública de la caiguda dels ingressos fruit de la moderació dels preus del petroli, dels talls de subministrament elèctric i d’aigua, de la inflació desbocada (per sobre del 20%!) i d’uns índexs creixents de violència. Per Uribe l’opció de la guerra és també del tot desaconsellable. El president colombià està massa ocupat amb el conflicte armat intern que enfronta grupuscles guerrillers, bandes emergents al servei del narcotràfic, reductes paramilitars i l’exèrcit colombià. A més, un enfrontament armat a gran escala amb Veneçuela podria ser contraproduent per les seves aspiracions d’accés a un tercer mandat.

En qualsevol cas, fer sonar els tambors de guerra en lloc de les crides al diàleg sempre es perillós perquè d’una espurna es pot desencadenar un incendi. Ja ho diu la dita popular: “si no vols pols, no vagis a l’era”. Per tant, sentit comú als dirigents llatinoamericans i, en especial, als mandataris veneçolà i colombià.