El código Da vinci y una cierta sensación de decadencia

Malraux creia que la televisió arribaria a ser una gran eina d’educació col·lectiva, en el sentit literal del terme: la caixa, que aleshores encara no sabíem que era tonta, convertida en una aula accessible a tothom. El somni d’un il·lustrat; d’un modern. Després, hem vist que les coses no han anat ben bé així, i que els mestres francesos no calia que s’hi enfadessin gaire, amb Malraux, perquè les televisions no s’han dedicat precisament a l’educació de les masses ni han suposat cap mena de competència per als professionals de l’ensenyament. Ben a l’inrevés: sovint la televisió ha difós uns models de comportament que han dificultat objectivament la tasca del mestre i del professor.

 

Què hauria dit Malraux de l’èxit d’El Codi da Vinci? M’imagino que la seva mirada optimista sobre la condició humana hauria experimentat un greu sotrac. No pas per allò que s’explica a la pel·lícula –o no només per allò que s’hi explica– sinó, sobretot, pel seu èxit multitudinari. Què en podem esperar, es podria preguntar Malraux, d’una societat que banalitza fins a la puerilitat una de les seves històries centrals, un dels seus mites, per no dir el seu mite fundacional? Parlo, és clar, d’Europa o, si voleu, de la civilització judeocristiana de la qual formem part els qui hem nascut als països on El codi da Vinci ha arrasat. Allò que segurament no entendria una mentalitat moderna com la de Malraux és que pel·lícules que intentaven una aproximació polèmica, però respectuosa, a les figures de Jesucrist o de Maria –com ara Je vous salue Marie, de Godard o La última tentación de Cristo, de Martín Scorsese– no haguessin interessat gaire la gran massa i que, en canvi, una mixtificació tan barroera com la d’El Codi da Vinci hagi despertar el fervor de lectors i espectadors.

 

Jo no m’imagino una narració sobre Buda escrita o rodada en els termes en què Don Brown ha escrit i Ron Howard ha dirigit El Codi da Vinci. No cal dir que, per motius molt més a la vista, tampoc no m’imagino cap director musulmà filmant una pel·lícula semblant sobre Mahoma. I em sembla impossible que això passi no només per qüestions religioses sinó, sobretot, per respecte a la pròpia tradició. Qualsevol tradició, literària, artística o religiosa surt reforçada de la provocació intel·ligent. Penso, per exemple, en el dadaisme, que pretenia abolir la manera d’entendre la poesia de la literatura occidental i que n’ha passat a ser un element clàssic. El mateix podríem dir de les propostes dels surrealistes, de les provocacions de Dalí, de les aportacions de Freud, etcètera. En canvi, allò que realment fa mal a una cultura, allò que la converteix en una pilota de drap, és la banalització dels seus elements constitutius. La banalització al servei d’un concepte estúpid d’entreteniment i que té com a únic i simple objectiu el lucre material.

 

Potser és una reacció massa transcendent davant del que només és una pel·lícula. Però, ho diguem o no en veu alta, és una pel·lícula que desprèn un nivell de decadència moral i cultural que no deixa de provocar, si més no en les mentalitats més o menys il·lustrades –com aquella que, amb tanta intel·ligència i eficàcia va desplegar Malraux– pessimisme, perplexitat i disgust.